Al Parret, que em cantava aquesta frase amb accent escocès preciós. A veure si hi torna algun dia,
Sort de la wikipedia, que ens escriu les entrades. I així la penya s’acostuma a llegir en anglès.
Com que en Parret és en part responsable del meu excel·lent gust musical, en posarem una de Johnny Cash, repe,
i el món és a les seves sandàlies. Hola des de ràdio cometa.
Sona igual de bé ara que fa 24 anys. Un clàssic,
A en Carles Miró Jordana, a veure si em fa riure aviat. Tot i que val més tard que mai, i no passa res.
I no estic opinant sobre què diu la senyora entrevistada –cliqueu sobre el comentari per anar a la font, canalla–, sinó sobre l’ofici (no confondre amb professió) més antic del món, el de passar el raspall. Però cal dir res, si lo bonic és que “la societat civil se sobreentén i no se’n parla”. Que al capdavall és un resum de Wittgenstein, De la certesa.
Jean-Léon Gérôme (1824-1904). Diogenes. 1860. Oli sobre tela, 74.5 x 101 cm. The Walters Art Museum, Baltimore
Jordi, Dani, Baltasar, Marta, Mitch, Giuliano, Anel, Erola, Amelia, Anna, Magda,
Una bandera amb un peix vermell, cedres, pollancres i magnoliers a la primavera, la formació al pati de cada dilluns, el dinar de cada laborable al bar a rebentar, la pista d’atletisme, extensions de telèfon, l’aigua i la màquina de cafès, moltes armilles reflectants d’equips diferents, marcials salutacions a l’alta jerarquia dels Space Marine Librarian trainees, tantes batalletes per explicar en endavant a la compagnia. Just the beginning.
William Faulkner. A rose for Emily. 1930
de Hans Magnus Enzensberger (“Hymne an die Dummheit”, originalment a Kiosk : Neue Gedichte. 1995) i em sembla que molt ben traduït al castellà per Francesc Rovira:
Poder celestial, que se oculta en los pliegues del tronco encefálico,
inagotable dote para el género humano in saecula saeculorum,inconmensurable como la Vía Láctea eres
y múltiple como la hierba.Poderosa hermana gemela de la inteligencia, de la mano
celebras con ella un melancólico parloteo.Sí, con ardor nos inspiras en siempre renovadas metamorfosis,
como necedad femenina y como idiotez masculina,cómo resplandeces en los ojos inyectados en sangre del pendenciero
y te escurres de puntillas en la arrogancia de aristocrático carraspeo,cómo nos cubres con el fétido aliento de una musa ebria
y con el delirio mutisilábico del seminario filosófico.¡Qué sería del eficaz sin ti, estupidez tonta del bote, de remate y de capirote,
que corres con ímpetu por sus venas, como una sobredosis de anfetaminas,y del investigador sin la idea fija tras la cual traquetea a través de los blancos pasillos
de su instituto, como la rata en el laberinto!Inútil recordar la Historia Universal, pues de quién se acuerda ella,
sino del vencedor en su napoleónica estulticia.Y así conservamos el necio orgullo del ganador
y el sordo rencor del perdedor, sólo de vez en cuando edulcoradopor la charla ilustrada del predicador,
el cómico y el borrachín. Estupidez,a menudo calumniada, que en tu astucia te muestras
más estúpida de lo que eres, protectora de todos los débiles,sólo a los escogidos les concedes tu don más preciado,
la bendita simpleza de los simples.Ellos son las páginas en blanco de tu gran libro,
cuyo sello no nos abres a ninguno de nosotros.
H. M. Enzensberger. En el laberinto de la inteligencia : guía para idiotas. Trad. Francesc Rovira. Anagrama, 2009.¹ P. 70-72.
L’objecte-llibre podria ser a les lleixes de lletra gran de les biblioteques públiques, però he penjat les tres pàgines del poema per si us atrauen els reptes visuals –no els de la discutible qualitat d’imatge del pdf.
El poema, o m’agrada, me n’agraden els passos de rosca, o no el copio. Llàstima que a la UAB no hi són ni Kiosk ni l’Im Irrgarten…
Que jo sàpiga l’edició electrònica ["legal" encara] no existeix –ni proves d’impremta ni format líquid. Una bendita simpleza prou previsible.
Pablo Mantegazza. El arte de elegir mujer. Madrid: Est. Tip. Ricardo Fé, 1898
Estimados,
Hace un par de años digitalicé una copia de El arte de elegir mujer de Pablo Mantegazza, versión traducida al español y publicada en Madrid, por Ricardo Fé, en 1898. Pablo Mantegazza, nacido Paolo Mantegazza 
Una digitalización algo torticera y muy “pesada”, pero probablemente de las únicas (la de Google Books no está disponible a día de hoy). La colgué de una dirección http que todavía existe pero cuya URL de base está redireccionada desde hace unas semanas. Con ello la primera noticia de la digitalización y los enlaces originales desaparecieron (se encuentran en caché): pero no los archivos, que ya estaban indizados por los buscadores y por lo tanto al alcance de quien los quisiera encontrar.
Esta operación la hice “de memoria” y lamento no haberme percatado hasta hoy de que los archivos no quedaron disponibles. Por poner un símil: aunque cambié bien la localización en la ficha del catálogo, moví los libros a la estantería que no correspondía y a puerta cerrada, por lo que era imposible encontrarlos. Ya está solucionado.
De todo ello me he dado cuenta al ver que estos días las estadísticas del dominio del blog recogen muchas búsquedas al respecto. Bien es verdad que alguna es búsqueda raruna en Google del estilo (sic) “que hizo paris to te lies con los seres vivos” o “accidentes de matrimonio” pero muchas preguntan por la monografía. Que hasta ahora eran búsquedas infructuosas lo he sabido hoy al pinchar en una de ellas. Por lo menos ha sido grato comprobar que es una monografía que se busca (y que hasta ahora se encontraba) a diario y desde diferentes partes del mundo, la mayoría de habla hispana. Creía que sólo algún conocido bibliófilo lo visitaba alguna vez, pero se ve que esos fondos importan, o quizás se han puesto un rato de moda.
En estos momentos ya se puede acceder a los archivos sin cambiar ni un guión de la URL original, por lo que tampoco es necesario que los buscadores los vuelvan a indizar: las URL están bien redireccionadas. Espero poder ofrecer pronto alguna obra más, junto con un catálogo y algo de información bibliográfica.
Todo esto quizás les sonará a rollo patatero interminable y encima en chino, y lo que les importa es acceder al documento, pero para mí es un escarmiento público para no volver a armar un edificio sin mirar el plano que yo misma dibujé. Si han llegado hasta aquí seguramente necesitarán desquitarse un poco. Con música:
Сергей Rachmaninoff. Prelude Op. 23 No. 5. Piano: Vladimir Horowitz. New York: Metropolitan Opera House, 1981, 1 de noviembre
A los interesados, siento el perjuicio causado.
Com diu l’acudit, el món es pot dividir en dos grups inconfusibles: els que tenen una flaca per la metafísica, i els que la pateixen i ens defugen.
On raja metafísica de la bona és a Annoyed Librarian. Fa una temporada va canviar el seu blogspot per hostatjament a Library Journal amb una reestrena d’antologia: “Censors” are so scary!
Els meus estils d’homenatge es limiten a una cita bibliogràfica i afusellament de contingut. L’original no contenia cap enllaç (fora del títol de l’entrada, s’entén). I com sempre, com que és llatí, ho retallo i enganxo tal qual. Si hi ha vocabulari especialitzat que s’hagi d’aclarir, us el tradueixo en comentaris:
Friday, January 18, 2008
Don’t Share What You Know
Librarians tend to be nice people. I know some patrons who fear the withering glance of the bun-wearing spinster might disagree, but in general it’s true. Librarians want to help people, and usually they don’t mind getting little reward for all that help. Money’s not that important. A piece of chocolate and a kind word every few weeks keeps the librarians happy.
As the etymologically inclined among you undoubtedly know, “nice” didn’t always have the bland but generally positive connotations it does today. When the word appeared in English in the fourteenth century, it meant, according to the OED, “foolish; simple; silly; ignorant.” Now how do we feel about being nice?
Librarians are nice in all sorts of ways, but mostly because they want to help. They want to help people by sharing what they know, and sometimes they do know things. If we believe Francis Bacon that knowledge is power, it’s a wonder librarians don’t have more power. These days the pundits are apt to opine that information is power, or the control of information is power, or some such thing. Those who have more and more timely information have an edge over others. If this is true, then librarians should have more power, it would seem, and yet they don’t. Why? Because they’re too nice, in every sense of the term.
So do you want more power? Then don’t share what you know. It’s that simple. Don’t tell your patrons everything you know. Make them come back to you. Hold them captive to their own ignorance. If patrons were so smart, they wouldn’t have to come to the librarians for answers, now would they? No, they wouldn’t. Don’t teach them to fish. Don’t tell them how you found that information they were looking for. If they want the secrets of information mastery, they can damn well go to library school and be bored to death like the rest of us. Is that too much to ask? I didn’t think so.
Some librarians are even nice enough to share what they know with their colleagues. This just shows how selfless, and, dare I say it, nice librarians can be. Let’s be honest. What incentive do I have for sharing my knowledge with my colleagues? I keep my knowledge to myself and use it to my advantage. If I’m at a meeting and some backwards librarian isn’t hep to the latest library jive, I’m happy to hint at how much I know, and thus how superior I am, but I’m hardly likely to start giving workshops entitled, “Things I Know But You Don’t Because You’re Too Lazy to Learn Stuff on Your Own.” If my colleagues want to know about the latest twopointopian gobbledygook, they can slog through the blogs like I do. So what if I’m younger than them. It’s not like I graduated from library school yesterday. Things change. Keep up, but don’t expect me to help drag you into the new millennium.
And for the younger colleagues, my only incentive to share what I know with you is to make you my minions in case a power struggle ever breaks out in the library. You might think you know a lot, like those Library Student Journal folks who think they know more about libraries than I do, but there’s plenty you never learn about in library school. For example, I never had a class about power struggles in the library, but I learned everything I needed to know from Machiavelli, who would have made a fine assistant library director.
So if you want to look for advantages instead of like suckers, remember: knowledge is power. Don’t share what you know.
No us perdeu els comentaris de l’entrada original, pura calité. Lligat amb això, una informació vella que us pot interessar:
Hi ha programets, com ara HTTrack, que permeten descarregar llocs web. Sencerets. HTTrack és per a SO Windows i Unix; utilitzeu els termes de cerca website downloader. Podeu definir la profunditat d’enllaços a descarregar, de manera que obtindreu una còpia local i navegable de la web que us interessi. I podeu deifinir la tasca i reexecutar-la de tant en tant, per si hi ha hagut cap canvi. A mi, per exemple, m’ha interessat obtenir una còpia d’Annoyed Librarian, etapa blogspot, per
És un blog que, des del meu punt de vista, com a mínim els de la Library of Congress (que és biblioteca nacional) haurien de descarregar, catalogar, conservar i posar a disposició permanent dels lectors. Si encara no l’etapa actual a LJ, sí la temporada blogspot. Perquè com NO ens va aclarir l’Alonso Alarcón a les primeres Nits a l’àtic de la temporada, qui sap què passarà amb els comptes de Google, si en el futur caldrà o no pagar-hi l’hostatjament i quants comptes, en conseqüència, acabaran esborrats.
Em direu que és un blog en anglès de metafísica bibliotecària, y a quién le importa. Ah, farsants: voleu llegir en català, i que sigui literatura. Repasseu feeds i blogrolls, que n’hi ha que tanquen temporada i d’altres que ja han abaixat la persiana. I el Padicat, què hi diu, a tot plegat? Uns quants extractes:
Tanmateix, la BC no està interessada en preservar o oferir accés a recursos digitals de persones o institucions que no volen tenir els seus materials en el projecte. Per això, garanteix als productors de pàgines web susceptibles de formar part del projecte la possibilitat de no publicar en obert les pàgines web capturades. Si vostè o la seva entitat no vol formar part del Patrimoni Digital de Catalunya, el convidem a comunicar la negativa a padicat
bnc.cat.
Dues previsions conclusionals:
El bibliotecari catalogador sol treballar assegut gràcies al cul que té, com tothom. Com més gran i tou el cul millor, perquè treballar assegut té efectes secundaris. Us ho explicaria bé algun dels meus coneguts, que sé que hi té durícies, al cul, de treballar al despatx d’una universitat; cal dir que no li fa mandra visitar col·legues ni fer classe ni tal: simplement té una constitució física poc adequada i no només cria durícies sinó que li queda el cul enrampat. Tampoc és ben bé problema del mobiliari. Senzillament no hi té el cos fet, malgrat els anys que hi porta i ser una persona molt competent. No hi ha res més a dir perquè entraríem en la qüestió hemorroides i no vull parlar de dolor.
La qüestió és que el catalogador, que més val que tingui el cul gran i tou, també té opinions, moltes opinions, i a vegades bastant dures, més que el cul del meu conegut. Sobretot si és un catalogador especialitzat que llegeix bibliografia que cataloga. Però a la biblioteca hi ha d’haver de tot, perquè com va dir el nostre déu encarnat,
(i.e. hi ha llibres per / per a tothom)
Shiyali Ramamrita Ranganathan. The five laws of library science. Madras: Madras Library Association; London: Blunt and Sons, Ltd., 1957. Pp. 11-31, 80-87, 258-263, 287-291, 326-329
Això no obsta perquè quan et trobes que l’última novetat a E-LIS és un article com aquest, “What’s your library personality?”, que rebuscant una mica veig que va aparèixer a la pàgina 14 d’un Pro Tem : le journal bilingue de Glendon, no et sentis temptat d’assignar-li l’encapçalament de matèria del títol.
Dins de la base de dades E-LIS, que per sobre de tot és un lloc sèrio ple de material útil i on també hi ha d’haver espigoladures de la vinya del Senyor, l’hauria integrat dins de CB. User studies, i no entenc per què és a B. Information use and sociology of information, si té més de sociology dels users –en concret la dels redactors del journal– que de la information. Però en fin: la meva opinió, com el cul.
I vosaltres, ja sou conscients de quin tipus de personalitat teniu, a la biblioteca? 
Si li hagués donat per figurar… però no li donava per res. Era l’home neutre, el senyor Esteve, el símbol de la classe neutra, la Classe. Conservador per instints, per educació i per fets, era l’home d’ordre en tot i per tot: ordre en el riure, ordre en el menjar, ordre en estimar els fills i la dona, ordre en el viure, en el morir, i fins ordre en l’altra vida. Era l’home del ben entès: ben entesa la llibertat, la família, la guerra, la pau, i fins i tot lo que no entenia ho volia ben entès; era l’home de la mida: goig amb mida, plors amb mida, amistat amb mida, fe amb mida, caritat amb mida, tot amb mida i amb mitja cana; amb la maleïda mitja cana que ha dignificat l’egoisme des que l’egoisme pren mides. Si li agradaven els soldats no era per la idea de pàtria (no gastava mapa “La Puntual”), sinó perquè posaven ordre en els que gosaven cridar, tant si tenien raó com no; si li agradaven els governs rectes (rectes volia dir absoluts), no era perquè fos dolent (ni això era), sinó perquè hi hagués quietud, sobretot quietud, que els crits destorbaven la venda. No li agradava que mai passés res, ni bo ni dolent. Mai res! Només que passessin els compradors, d’un en un, en sense empentes, i amb un regateig prudent, sossegat i metòdic, però curt, anessin comprant amb ordre, com aquell qui va a oferir amb una cerilla a la mà i a l’altra els sous per a la bacina.
I això li donava tant nom com la mateixa “Puntual”, an el prudent senyor Esteve. Tenia un posat tan sèrio, tan recte, tan reposat, i sabia tant d’escoltar, i semblava tant que pensés, que tothom li feia consultes; sabia tant de contestar amb un “Qui sap!” que no volia dir res, que deixava tothom content. Duia una levita tan cordada, tan llisa i tan llarga, i el que duu una levita llarga inspira tanta confiança, que el tenien com un confés per als assumptos comercials; aconsellava tan poca cosa, per no equivocar-se mai, que, no equivocant-se mai, encara n’hi tenien el doble; parlava tan a poc a poc i qualsevol cosa de les que deia agafava tal aire de sentència, i l’home que diu sentències, per esguerrades que les digui, troba tanta gent que se les creuen per no tenir-les de pensar, que no s’entenia de feina; aixís com hi ha curanderos que amb quatre signes curen els mals perquè tenen posat de curar-los, hi ha homes que no dient res tots els consells semblen bons perquè tenen posat de conseller; i al nostre pobre senyor Esteve (que ja tots l’anem coneixent), perquè no sabia què dir, l’havien pres per callat; perquè no sabia riure, per savi; perquè no sabia parlar, per pensador, i perquè tenia el cap gros (que era cosa de sombrerer), per testa plena de substància; i entre “La Puntual” i el cap, i el no dir res, i la levita, era un home que el respectaven, tant com per això que havem dit com per por de prendre’l per altri.
Santiago Rusiñol. L’auca del senyor Esteve. 1907
La Sonsoles em diu que ja en té prou d’Spain, que deixa la feina i el país. Posada a rememorar intimitats, a casa jo li deia Ramoneta i ella contestava Estevet. I si ho he entès bé, s’instal·la una temporada en algun lloc de Nord-du-Québec per millorar el francès. Ara encara a penes sap dir je me souviens.
ΣΩΦΡΟΣΥΝΗClean Home Theme by Columbia, MO Web Design amb poda i empelts en arribar a casa | RSS d'entrades d'El cometa diplo
