Una petita batalleta personal que esquivà Geocities: fa molt pocs anys, a classe d’edició electrònica (llicenciatura de Documentació), el professor encara proposava que pengéssim les pàgines escrites en html rudimentari allà, entre desenes de caixetes de publicitat. Ho vam bescantar amablement perquè 1) ens havíem de registrar i crear una altra adreça de correu electrònic, i 2) un dels alumnes, i no posaré el seu nom perquè seria capaç de querellar-se –tot i que fet i fotut tant hi fa, i hi ha altres coses menys greus que ens fan perdre més temps–, tenia llogat espai de servidor i uns quants dominis per practicar, de manera que els que vam voler hi vam penjar els deures.
Resulta que amb algú més ja havien muntat una pàgina d’estudiants que fa temps que està convenientment descarregada, des que el grup d’administradors es va reduir a un membre. Archive.org només va ser a temps de guardar-ne un petit retall: la captura de l’arxiu index.html en un moment determinat, sense màscara css ni scripts. Si està guardat calculo que és perquè tenia més visites que la pàgina oficial dels estudis, causades per la diferència de posicionament als cercadors.
La dels estudiants no era una pàgina interessant ni a nivell tecnològic –pretenia fer sense wordpress o joomla el que ja es començava a fer amb aquests aplicatius– ni de continguts –era una llista de distribució rudimentària en obert, feta en html, per a aprendre’n– però a Geocities sí que hi ha material que mereix espai al PADICAT, aquest projecte iniciat el 2005. Ja que és el seu objectiu fundacional, hauria de capturar les pàgines web desateses que tinguin interès patrimonial i assignar’ls-hi urls permanents i espai de servidor. Perquè hi poguem seguir accedint amb la garantia de conservació pública permanent.
Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.
Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo.
De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.
Augusto Monterroso. “La tela de Penélope o quién engaña a quién”. En: La oveja negra y demás fábulas. 1969
Augusto Monterroso. La oveja negra y demás fábulas. Fondo de Cultura Económica
[Podria dir: en atenció a un calent mental jaculatori, o era jansenista; no me'n recordo. La qüestió és que em deixo fotre espai de blog, que en el fons m'allibera temps per altres meves labors. De propina, Teoría literaria:]
Decálogo del escritor
Primero.
Cuando tengas algo que decir, dilo; cuando no, también. Escribe siempre.
Segundo.
No escribas nunca para tus contemporáneos, ni mucho menos, como hacen tantos, para tus antepasados. Hazlo para la posteridad, en la cual sin duda serás famoso, pues es bien sabido que la posteridad siempre hace justicia.
Tercero.
En ninguna circunstancia olvides el célebre díctum: “En literatura no hay nada escrito”.
Cuarto.
Lo que puedas decir con cien palabras dilo con cien palabras; lo que con una, con una. No emplees nunca el término medio; así, jamás escribas nada con cincuenta palabras.
Quinto.
Aunque no lo parezca, escribir es un arte; ser escritor es ser un artista, como el artista del trapecio, o el luchador por antonomasia, que es el que lucha con el lenguaje; para esta lucha ejercítate de día y de noche.
Sexto.
Aprovecha todas las desventajas, como el insomnio, la prisión, o la pobreza; el primero hizo a Baudelaire, la segunda a Pellico y la tercera a todos tus amigos escritores; evita pues, dormir como Homero, la vida tranquila de un Byron, o ganar tanto como Bloy.
Séptimo.
No persigas el éxito. El éxito acabó con Cervantes, tan buen novelista hasta el Quijote. Aunque el éxito es siempre inevitable, procúrate un buen fracaso de vez en cuando para que tus amigos se entristezcan.
Octavo.
Fórmate un público inteligente, que se consigue más entre los ricos y los poderosos. De esta manera no te faltarán ni la comprensión ni el estímulo, que emana de estas dos únicas fuentes.
Noveno.
Cree en ti, pero no tanto; duda de ti, pero no tanto. Cuando sientas duda, cree; cuando creas, duda. En esto estriba la única verdadera sabiduría que puede acompañar a un escritor.
Décimo.
Trata de decir las cosas de manera que el lector sienta siempre que en el fondo es tanto o más inteligente que tú. De vez en cuando procura que efectivamente lo sea; pero para lograr eso tendrás que ser más inteligente que él.
Undécimo.
No olvides los sentimientos de los lectores. Por lo general es lo mejor que tienen; no como tú, que careces de ellos, pues de otro modo no intentarías meterte en este oficio.
Duodécimo.
Otra vez el lector. Entre mejor escribas más lectores tendrás; mientras les des obras cada vez más refinadas, un número cada vez mayor apetecerá tus creaciones; si escribes cosas para el montón nunca serás popular y nadie tratará de tocarte el saco en la calle, ni te señalará con el dedo en el supermercado.
El autor da la opción al escritor de descartar dos de estos enunciados, y quedarse con los restantes diez.
M’agraden les sabates caminadores; em pot venir ben bé de part de Narcís, de Lola Anglada. Si no recordo malament a en Narcís, gairebé encara de bolquers, el portaven a l’arbre de les sabates caminadores, que eren de diversos colors. N’hi havia unes de daurades: eren les que teletransportaven, o les que feien caminar per l’aire? Demà o dilluns potser ho rescato a la biblioteca de Ca n’Altimira.
Si avui, per pura casualitat, m’he endut aquesta Rodoreda a berenar, ha estat perquè l’he trobada al prestatge on col·locava llibres més mundans de la secció infantil. En realitat llibres per nois de fins a 12 anys; nois molt grans, se m’acut. En fullejar l’exemplar em crida una referència als cabells de fil de capoll. És que sóc cocoonera i m’hi embolico, també.
El sol jugava a treure lluïssors dels gots, dels plats: a fer més daurada la noieta que pensava en el bosc.
Que bonic era viure-hi sempre!…
Recordava que una vegada el pare, que estava d’allò més enfeinassat i anava escabellat, la hi havia duta. L’havia enfilada a una alzina que aixoplugava un niu d’ocells.
No moure-se’n…
De bon grat s’hauria quedat allí nit i dia: prop dels ocells xicarrons, sota el cel tan alt.
Una tarda que tenia tota la feina enllestida, se n’hi va anar sola.
Va pujar la muntanya clapada de verd. També hi havia argelagues florides. Veié els núvols allà baix fets d’or i cendra. I una llenca de mar.
Es va asseure sota d’un pi i passà un ocell negre.
«Va vestit de nit», pensà.
Les ales de l’ocell dugueren el vent.
El sol que davallava feia màgic el bosc.
–Noieta –digué el vent–, qui t’ha posat el sol a les trenes?
De dins d’un bolet va eixir el senyor Cuc. Va fer grans reverències a la noieta daurada, que rigué de cor en veure’l tan atrafegat en polideses.
–Tot el dia fas això? –preguntà ella.
El senyor Cuc contestà:
–Només quan de la plana puja qui val.
–T’has agradat de mi?
–Dels teus cabells que semblen seda.
–Són de cabell –aclarí ella.
–Jo em creia que eren de capoll.
Els contes semblen una primera estesa del recull Viatges i flors, que en canvi a les biblioteques de les Xarxes (la de Barcelona i la de les municipals de la província) hom considera narrativa per a adults. Vaja, cal marcar ratlles o si comencem a dubtar on col·loquem què no acabaríem mai. L’ordre alfabètic també és arbitrari, al capdavall.
De Viatges i flors recordo que el “Viatge al poble dels penjats” i “al poble de les dues roses” no són contes que avui en dia gaire adults explicarien seriosament al nen en edat de llegir Narcís tot sol, com feia jo aviat farà 30 anys; en canvi servidora sí que els hauria llegit seriosament a vuit, nou o deu anys, que és una edat on ja hi ha sang i morts a Vint mil llegües de viatge submarí (traducció de Jaume Creus, 1979), El dia dels trífids, En Bolavà detectiu o La fortuna d’en Pere Virolet. Lamentablement, o no, aquests són els meus referents de literatura juvenil; que vaig rellegir molt, cosa que no va passar amb la Puck, Els Hollister i Las mellizas, que, ai, han estat les tries absolutes d’aquesta setmana per part de nens i nenes a la biblioteca on he treballat, fins i tot per sobre del Geronimo Stilton. Un bany de realitat com un altre, el del taulell de préstec. Un altre dia us parlo de les tries absolutes de ficció d’adults: Jaume Subirana, desenganya’t.
Això sí, si vull feina de qualitat –i en vull, i la faig– no me l’acabo. Però implica exercir de crític i censor, i de moment hi ha llibertat de càtedra bibliotecària. Que ens duri. Molta prudència.
Per a qui interessi, sapigueu que, almenys a la línia del Vallès, els últims trens del vespre de la Renfe són coneguts com “els dels homes de Harrelson” per motius evidents. Sembla que els surten més barats els homes de Harrelson que la factura de la llum, cosa que no estranya si us fixeu en la tecnologia punta i ecològica amb la que il·luminen. Baby if I could change the world els faria duplicar els lúmens, però això encara milloraria l’estat anímic del passatge –o el tornaria lector, bon escoltador, i segur que existeix alguna conxorxa exjudeomasònica perquè no passi, que la mà d’obra deprimida i barata és molt necessària.
Big Bill Broonzy. Hey hey.
Versionada i cantada per Eric Clapton al seu Unplugged (1992):
Como una ola, els dracs de santjordi passaran como una ola i tancaré els ulls i deixaré de respirar, fins que pugui tornar a la sufície. Però hi ha dos fenòmenus que apunto a la llibreta de meravelles:
Y de paso a Bubok: un modelo de negocio a parsecs de los de por aquí, una tienda en la que los pdfs de JJ están cedidos con licencia GNU y aquí nadie pierde dinero, porque ya lo gana como debe. Esto es una licencia bien redactada:
Licencia
Copyright (c) 2001, 2008 Juan Julián Merelo Guervós (…). Se otorga permiso para copiar, distribuir y/o modificar este documento bajo los términos de la Licencia de Documentación Libre de GNU, Versión 1.2 o cualquier otra versión posterior publicada por la Free Software Foundation; sin Secciones Invariantes ni Textos de Cubierta Delantera ni Textos de Cubierta Trasera, siendo las Secciones Invariantes el título y texto de portada y contraportada. Una copia de la licencia se halla en http://gugs.sindominio.net/licencias/gfdl1.2es.html
En l’escalfament local de santjordi rebo inputs diversos de ràdio i blogs del que en mateix Xavier Rull ja anunciava desembre passat a l’infoZèfir. El seu a Cossetània (que encara no es ven a edi.cat: per què? per què?) serà un dels hits d’enguany. Al capdavall és un pencaire de vida redona, però aquesta proximitat que et pot fer sentir a casa quan te’n sents lluny és tan falsa com la d’un to de pell. La qüestió m’interessa i més propaganda no en puc fer: ja n’hi està plovent de moltes bandes. El llibre no el buscaré aviat si no es pot aconseguir en format digital. Constrenyiments i prioritats. De constrenyiments no cal dir-ne res. De prioritats, si en tinc una, ara, és Augie March. A cadascú el que pot abastar a cada estona.
M’arriba una invitació al correu gmail, que és el que es dóna als desconeguts que no tenen el teu telèfon de casa. Potser també us interessa. Jo, si tinc el matí lliure, encara hi aniré a treure el nas, veiam si arribo “calenta” a la biblioteca. Perquè encara no he narrativitzat els dos euros gastats a edi.cat:
Barcelona Digital Centre Tecnològic amb el suport de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, ACC1Ó CIDEM|COPCA i 22@Barcelona tenen el plaer de convidar-te al debat:
Fa alguns anys que existeixen els e-books, que es treballa en les adaptacions de continguts i en les millores en els dispositius, tot plegat per emular la lectura de documents com si es tractés de llibres tradicionals en paper.
També hem vist aparèixer la tinta electrònica amb l’anomenat “efecte paper” i el creixement d’un nou sector de continguts digitals. Tot i que encara no ha suposat un boom la venda i consum d’aquestes tecnologies, es preveu que seran similars a la dels sectors com els videojocs o la música.
A Catalunya ja disposem dels primers e-books en català i a nivell internacional s’està arribant a grans acords de distribució.
En aquest debat celebrarem per avançat un dia de Sant Jordi molt interessant.
T’esperem el pròxim dia 22 d’abril!
Dia:22 d’abril de 2009 Hora:09:00 – 12:00h Lloc:Auditori del CaixaForum – Centre Social i Cultural de l’Obra Social
‘la Caixa’ (Av. Marqués de Comillas, 6-8. Metro Pl. Espanya) Ja pots realitzar la teva INSCRIPCIÓ al debat.
Programa de l’acte:
09:00 – 09:30h
RECEPCIÓ D’ASSISTENTS I CAFÈ DE BENVINGUDA
09:30 – 09:40h
MODERACIÓSr. Carles Fradera, Director General de Barcelona Digital Centre Tecnològic. http://www.bdigital.org
09:40 – 09:55h
Sr. Marià Marín i Torné, Director de l’Àrea del Llibre i de les Arts Visuals de l’Institut Català de les Indústries Culturals http://www.gencat.cat/cultura/icic/llibre
La generalització de les tecnologies de la informació i la comunicació ha alterat ja alguns sectors culturals. Ara sembla el torn del llibre. De fet, és el tema estrella de les trobades professionals, perquè se n’intueix un canvi global: d’hàbits i de consums, però també de l’estructura sobre la qual se sustenta l’economia del llibre, les relacions de la cadena de valor, el futur de les llibreries, la gestió de la propietat intel·lectual, les formes de treballar… Tot plegat empeny l’Administració a actuar: ha d’afavorir l’adaptació de la indústria del llibre a aquesta realitat i ha de garantir l’accés dels ciutadans als continguts culturals.
09:55 – 10:10h
Sr. Magí Almirall, Director de Tecnologia Educativa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) http://www.uoc.edu Aquest any la UOC i Orange han creat una aliança tecnològica mitjançant la qual es desenvoluparan continguts per a dispositius de lectura de “tinta electrònica”. L’objectiu final és que els lectors electrònics acabin essent una extensió del Campus Virtual i que totes dues plataformes estiguin sincronitzades per servir de suport als alumnes durant la seva formació universitària. Aquesta experiència pilot iniciada al 2008 entre alumnat real és un primer pas per a la substitució dels llibres tradicionals o un complement? Quins són els primers resultats?
10:10 – 10:25h
Sr. Toni Cantó, Director d’Edi.cat- Xarxa d’editors Independents
http://www.edi.cat L’Edi.cat és una xarxa d’editors independents catalans fundada per Angle editorial, Bromera edicions i Cossetània edicions que han creat una aliança per la promoció conjunta dels seus catàlegs, impulsar nous projectes i promoure la innovació en el món editorial. Aquesta iniciativa impulsa també un ambiciós projecte de llibres digitals en català amb la venda electrònica de llibres digitals i lectors digitals.
El Grupo Planeta, líder en el sector editorial a Espanya, Portugal, França i Llatinoamèrica, compta amb més de 70 empreses editorials a tot el món. Editorial Planeta centra la seva activitat en aconseguir la màxima difusió del llibre com a vehicle cultural. Quina és la seva opinió sobre aquest nou entorn?
10:40 – 10:55h
Sr. Juan González de la Cámara, Fundador i director general deGrammata http://www.grammata.es Aquesta empresa granadina comercialitza des del 2007 el Papyre, un nou suport per llegir continguts digitals i que aspira a competir amb les grans companyies del sector. Segons el seu fundador, aquest nou repte i la inversió feta en R+D donarà els seus fruïts en un futur immediat. Tindrem ocasió de conèixer què n’opina al respecte i quins seran els propers passos d’aquesta tecnologia.
10:55 – 11:10h
Sr. Lluís Collado, Director a Espanya i Portugal deGoogle Books http://www.google.es
Després de tres anys de l’inici del seu projecte de digitalització de llibres a Estats Units ja s’ha arribat a un acord per col·laborar conjuntament amb els sector d’autors i editors i posar en línia més de 7 milions de llibres. Això és només el començament d’un nou mercat per explotar i que pot revolucionar l’accés a informació i continguts que fins ara eren molt difícil d’obtenir. Amb Lluís Collado podrem debatre sobre aquest interessant projecte.
11:10 – 12:00h
Preguntes del públic i cloenda
Inscripcions:
L’assistència és gratuïta. Aforament limitat a 300 persones. Les reserves es realitzaran per rigorós ordre d’inscripció; emplenant el FORMULARI
Les seves dades de contacte formen part de la base de dades de la Barcelona Digital amb la finalitat d’informar-lo de les activitats del Centre o d’altres que puguin ser del seu interès. Així mateix, les seves dades podran ser cedides a les entitats patrones, promotores i/o patrocinadores de l’esdeveniment al qual s’hagi inscrit. De conformitat amb allò disposat a la LO15/1999, conserva en tot moment la possibilitat d’exercir els drets d’accés, rectificació i anul·lació de dades que podrà portar a terme mitjançant: Barcelona Digital info@bdigital.org Telèfon 902 20 66 20. Si no vol rebre informació dels actes organitzats per Barcelona Digital, enviï’ns un correu electrònic a l’adreça baixes@bdigital.org amb l’assumpte “sol·licitud de baixa”.
Emoció que també t’assalta quan les pàgines del campus virtual de la universitat es refresquen sovint gràcies al cap pensant que les va programar, cosa que vol dir que et demanen el codi d’usuari i la contrasenya cada dos per tres i, de propina, la visualització i descàrrega de materials no funciona. En períodes de vacances és la malaurada norma.
Comentari(1) a Encomana el català, malparit. Perquè avui se suposa que és festa, just to discuss the Holy Books with the learned men.
"Pixel725 070129". En: Chris Dlugosz. Pixelcomic
Testimoni de descàrrec: el senyor Chris Dlugosz és un dibuixant amb pàgina pròpia; la conya l’he trobada buscant un acudit sexual amb pingüins, que m’ha portat a uns arxius de Language Log (febrer de 2007) [baidegüei, l'acudit amb pingüí hi és].
Per exemple, podria haver dit que l’A. és un burro, segur que pensa ho és, però no ho ha dit perquè la conducta de l’A. que ens afecta no és deguda, almenys directament, a la seva burrície sinó a la seva intenció de putejar-nos, i per això escau dir d’ell que és un malparit (o un fill de puta, o altres possibilitats que recomano que apunteu en una llibreta per anar practicant), i en canvi seria desviar-nos de la qüestió dir que l’A. és un burro o un imbècil o una mala bèstia que no li arriba la sang al cervell (aneu apuntant aquests també). Si no disposéssim d’un insult aparentment tan general i indeterminat com malparit (o… bé, completeu vosaltres mateixos el parèntesi), la conversa s’hauria allargat molt abans de passar a ocupar-nos del que realment ens interessava.
Saltant per sobre d’un dubte patriòtic minúscul de veritat –una coma que discutiré amb temps i una canya– em trec el barret i li faig la deferència d’utilitzar una tercera persona del singular que no em convenç, perquè al meu país d’interior és la segona del plural: disfruti-ho.
Si parlem de l’essència dels insults, veiam, admeto que no me’n puc estar. Què hi farem. És que sembla mentida que vostè, amb el cap preclar que gasta –sobretot no ho llegeixi ni com a sabó ni com a sarcasme o ironia, que patinem– insisteixi en alguns conceptes que trobo equivocats. Han de ser divergències idiolèctiques i prou. Tal vegada poc banals: per menys substància hi ha estossinades. Per no deixar de ser òbvia, suposo que espera un escrit amable, precís i que procuri més vida a la seva entrada. Som-hi.
Per endavant i per si de cas, l’insult burro em sembla excel·lent. Dubto que els ases catalans ungulats i de pèl espinós s’hi manifestin en contra. Servidora utilitza llosco i seria incorrectíssim, valgui’m la fusta. Més sexe dels àngels:
Com a insult de referència malfollat em sembla bastant més adient que malparit. L’hipotètic malcardat no el veig tan clar: cardar –suposo que per algun trauma infantil irrellevant que em podria resoldre el JoanSalomó Coromines online que encara no existeix– per mi implica “pentinament”, i un malcardat, en aquest país estàndard, és qui a vegades no es pentina, com jo: un respecte per les cabelleres i no confonguem. Ben ras: qui malfolla actualment, com a mínim en aquest país, em sembla responsable del seu malfollar; no cal dir que una palla a temps és la millor medicina per gran part de desequilibris hormonals. A qui el malpariren –tant si és un estricte fill de puta com si no– no hi podia fer gaire res. No tots els traumes d’infància de generacions senceres es resolen amb més bufetades, vet aquí l’inici d’un dubte no tan minúscul.
Un fill de puta metafòric, en el sentit de qui viu a esquena d’una puta, sí que em semblaria un bon recurs ofenós. Però passa que l’activitat putesca encara està adreçada als malfollats –recordem-ho: primers i últims responsables del seu malfollar– i s’ha embullat en nus gordià d’abast internacional, per assenyalar només l’anècdota [segona accepció]. Ho resoldria amb un senzill desgraciat que potser no sembla tan genuí però com a concepte sí que és delicat i net. Acusi’m d’ursulina i d’aguantar-me-la amb paper de fumar, si vol. Marmanyera distreta és una altra possibilitat.
Això sí: malparit apareix al GDLC, que és l’únic diccionari de paper que m’ha vagat de consultar. De malfollat, que hauria d’arrenglerar-se entre malfixar-se i malforjat –que tot just significa vestir malament– ni rastre. No m’he preocupat de buscar si algú la va proposar com a “nova” paraula de diccionari en l’últim concurset. Lo que no té nom em perd, en castellà prou, també, però actualment tampoc dono l’abast. Quan ens posem el vestit de persona gran l’atreviment sempre s’escombra sota el calendari.
(1) El títol alternatiu era Enciamada/ensaïmada: te la voy a meter doblada però m’ha semblat molt groller i impropi perquè és (dia) festiu, vès, i l’involuntari cop de fona, aquest divertiment afectuós, potser hauria derivat en traumatisme cranial amb pèrdua de massa encefàlica
Nota final: M’he deixat capulla, que és ben bonic tot i que d’importació recent. I és el que acabaré semblant, malgrat tots els escrúpols.
Since I'm getting into early Latin poetry, I have in mind to read a bunch of Ennius. I plan to post a few fragments, with a translation, and write up short comments on aspects that intrigue me. I follow the organization and numbering of the Skutsch commentary.Ennius was born in Rudiae in 239 BC. He was Messapian by birth and perhaps partly Oscan; his si […]
Well, my classes start tomorrow, and the year is shaping up to be a fascinating, but rather intense one. I'm taking two Greek classes; in one we're reading Lyric Poetry and the other is Book 24 of the Iliad. Also on the menu is a Latin class in which we're doing Seneca's play Thyestes as well as an independent study in Sanskrit. I'm […]
Horowitz is probably my favorite classical pianist; his interpretations are at one time fiery and have sort of a nervous energy about them, and at another soft and whimsical. This, however, is not what makes him a badass.In 1988 Horowitz was nominated for (and won) a Grammy award for his recording of Mozart's Piano Concerto No. 23. However, he skipped o […]
In the standard numbering of Mesomedes' poems, the first two are joined. I think it's quite a beautiful poem.ἄιεδε Μοῦσα μοι φίλη,μολπῆς δ' ἐμῆς κατάρχου,αὒρη δὲ σῶν ἀπ' ἀλσέων,ἐμάς φρένας δονείτω.Καλλιόπεια σοφά,Μουσῶν προκαθαγέτι τερπῶν,καὶ σοφὲ μυστοδότα,Λατοῦς γόνε, Δήλιε Παιάν,εὐμενεῖς πάρεστέ μοι.Sing to me, beloved muse,start up my […]
