El cometa diplomàtic? — 2009

Gairebé les deu del vespre, divendres. El soroll suau de la frenada a la porta de casa, en un carrer peatonal, el delata. L’Aina no es mou de l’habitació interior rellogada en un pis de gent gran com ella (ronden la quarantena) i no apaga el portàtil, un model obsolet i força silenciós.

Passa l’estona i ningú puja. Mira els diaris a internet i comprova que avui hi ha partit. L’Enric es deu haver entaforat al bar del costat a fer la cervesa amb els amics. Ja li vagarà. Ni s’aixeca de la butaca per comprovar que el cotxe amb matrícula vermella i grafia blanca ha aparcat efectivament sota la finestra, i el xofer si no hi és ja deu ser camí de Barberà amb taxi. L’Enric també sap conduir, i ella pot agafar la moto si cal anar a dormir a Terrassa i tornar l’endemà.

Els ais i uis del bar traspassen la paret, i ella s’anxova els cascs i puja el volum. Ha deixat d’escriure i encara té un centenar d’episodis dels Soprano pendents.

Entén que cinc dies de feina fora del Principat siguin els cinc dies de feina, i que com en superman l’Enric s’hagi canviat el vestit sastre pels pantalons de pana i el jersei espellifat abans de sortir del cotxe oficial. Li agrada que tots dos es quedin a dormir a Cerdanyola, en el llit petit rere la balda minúscula collada amb escaires fixats a la paret, però fa dues setmanes que no es veuen i sap que és baix, fent la cervesa. Que a ella també li ve de gust.

De manera que, ruca, en comptes de posar-se el jersei i baixar el que fa és espiar pel buit de l’escala per si veu el morro del cotxe —hi és— i torna cap dins, obre la nevera i agafa una de les dues volldamms d’emergència.

“Jo enceto la voll. O baixo a prendre-me-la amb tu?”

Ni escoltarà l’avís de missatge ni deu portar el mòbil a la butxaca. No fa tant que es coneixen —un any llarg— però és prou. Enceta també una bossa de mozzarella fresca i la mossega amb un petó de rosca.

Baixa els 18 graons d’una revolada, amb mitjons gruixuts. Quan és al llindar se sent ridícula, amb la cervesa a la mà i el mòbil a l’altra, i no sense poder sortir al carrer, sinó sense poder entrar al bar: el terra deu estar completament enganxifós i porta el xal gris que quedaria tot empudegat. I a sobre sense el tabac que odia l’Enric, que és el que tocaria ara.