Sobre l’Ortodòxia de Chesterton

G. K. Chesterton. Ortodoxia. Alta Fulla 2002 (2)

Encara el tinc a mitges. La mico de la Morenita me’l va agafar i n’ha fet una lectura en diagonal, d’aquelles absolutament desendreçades, de catalogador. Llegeixo el mateix exemplar que ella, una que em sembla traducció molt llegible en paper d’Alfonso Reyes (1917), a manca del text original. Per unes vacances amb e-llibre queda decidir si la traducció és o no excel·lent, contrastant-la amb la versió electrònica del Project Gutenberg: Chesterton. Orthodoxy. Release date: 1994-05-01.

Però ja en puc dir dues coses sense por d’equivocar-me gaire:

• Chesterton s’aferra als seus quasiparadisos coneguts (no en diria artificials, vès quina mania) com qui s’aferra a qualsevol clau roent perquè no vol considerar el suïcidi civil, ni material, com a opció; tot i que tenia la sensació que li pintaven bastos. Tampoc el podria considerar seguint aferrat als seus valors. Contradictio mea.
• Aquests quasiparadisos són: els contes de fades (que ell considera sensatíssims: ja els podem revisar una mica, si penso en la Blancaneu i alguns altres) i el cristianisme, els valors del qual considera indiscutibles, tot i que ell va escriure-hi en contra quan era jove.

Es tracta del “més val boig conegut” de tota la vida. No li feia mandra rebatre qualsevol provocació amb un nou llibre, però no va gosar admetre, tenint en compte que va viure ja la decadència de l’Imperi britànic, que els valors cristians havien raptat la bondat, veritat i bellesa, que són universals previs i presents actualment en totes les cultures. Només cal llegir una mica els grecs clàssics per a entendre-ho.

Desmuntar el tinglado, el deus ex machina que per descomptat no comença amb Chesterton, actualment em supera. Molts gnòstics rellisquen també per aquestes pendents.  Les meves tries personals ja m’exclouen d’abordar-ho des de la investigació científica, però potser sí que es pot fer quelcom il·lustratiu en el camp de la filosofia. Hauré de tornar a llegir els gnòstics de costat amb Daniel C. Dennett, però no de costat amb Dawkins, que em sembla un soberg que no calcula la repercussió dels seus actes: la parida dels autobusos londinencs, el “deixa de preocupar-te i disfruta de la vida”, advoca sense voler-ho per una amoralitat que era precisament el que Chesterton, i servidora, rebutjaríem, segurament per un motiu semblant: cal viure tranquils per poder treballar en ordre i en pau.

“Why Darwin’s idea is so dangerous: Daniel Dennett” en Jonathan Miller. The Atheism tapes. BBC, 2005

Daniel Dennett: Yes we have a soul, but it’s mechanical. But it’s still a soul. It still does the work that the soul was supposed to do. It is the seed of reason, it is the seed of moral responsability. It’s why we are appropriate objects of punishment when we do evil things, why we deserve praise when we do good things. It’s just not a mysterious lump of wonder stuff.

“Mysterious lump” no exclou el “mystery”, que n’hi ha molt, perquè la meravella és que malgrat l’evidència de la no existència d’éssers superiors i ordenadors, no ens ho acabem. A partir d’aquí, qui m’acusi de materialista pot tirar la primera pedra electrònica, o condemnar-me a l’ostracisme, una pràctica molt clàssica, també, però que en temps cristians es va pervertir en “ignorar” tot allò que no agradava o no encaixava.

Treballeu molt i no feu penitències estèrils, que us diria la meva assistent. Avui la repeteixo una mica, ara que és uns dies fora; però el propòsit d’esmena hi és

El cometa diplomàtic? — 2009

Gairebé les deu del vespre, divendres. El soroll suau de la frenada a la porta de casa, en un carrer peatonal, el delata. L’Aina no es mou de l’habitació interior rellogada en un pis de gent gran com ella (ronden la quarantena) i no apaga el portàtil, un model obsolet i força silenciós.

Passa l’estona i ningú puja. Mira els diaris a internet i comprova que avui hi ha partit. L’Enric es deu haver entaforat al bar del costat a fer la cervesa amb els amics. Ja li vagarà. Ni s’aixeca de la butaca per comprovar que el cotxe amb matrícula vermella i grafia blanca ha aparcat efectivament sota la finestra, i el xofer si no hi és ja deu ser camí de Barberà amb taxi. L’Enric també sap conduir, i ella pot agafar la moto si cal anar a dormir a Terrassa i tornar l’endemà.

Els ais i uis del bar traspassen la paret, i ella s’anxova els cascs i puja el volum. Ha deixat d’escriure i encara té un centenar d’episodis dels Soprano pendents.

Entén que cinc dies de feina fora del Principat siguin els cinc dies de feina, i que com en superman l’Enric s’hagi canviat el vestit sastre pels pantalons de pana i el jersei espellifat abans de sortir del cotxe oficial. Li agrada que tots dos es quedin a dormir a Cerdanyola, en el llit petit rere la balda minúscula collada amb escaires fixats a la paret, però fa dues setmanes que no es veuen i sap que és baix, fent la cervesa. Que a ella també li ve de gust.

De manera que, ruca, en comptes de posar-se el jersei i baixar el que fa és espiar pel buit de l’escala per si veu el morro del cotxe —hi és— i torna cap dins, obre la nevera i agafa una de les dues volldamms d’emergència.

“Jo enceto la voll. O baixo a prendre-me-la amb tu?”

Ni escoltarà l’avís de missatge ni deu portar el mòbil a la butxaca. No fa tant que es coneixen —un any llarg— però és prou. Enceta també una bossa de mozzarella fresca i la mossega amb un petó de rosca.

Baixa els 18 graons d’una revolada, amb mitjons gruixuts. Quan és al llindar se sent ridícula, amb la cervesa a la mà i el mòbil a l’altra, i no sense poder sortir al carrer, sinó sense poder entrar al bar: el terra deu estar completament enganxifós i porta el xal gris que quedaria tot empudegat. I a sobre sense el tabac que odia l’Enric, que és el que tocaria ara.