La bondat no deixa rastre
Posted: May 9th, 2009 | Author: <mina.> | Filed under: a priori no són qüentus, biblioteques, ni pràctica ni criteri ni ironia | Tags: biblioteques municipals, biblioteques públiques, biblioteques universitàries | 4 Comments »Si ets un xoriço, com a mínim sigues artista en lo teu. Fes-te practicar una lobotomia per tal que la culpabilitat no et delati, com aquesta tarda:
Rastre de codi
Rastre de teixell
Rastre de portada i peu d'impremta
El volum pertany a una biblioteca universitària. Ha estat interceptat dins d’una biblioteca municipal. Una pèrdua de temps, perquè l’escarment no serà suficient i és possible que tampoc sigui l’apropiat; i perquè havia de redactar una bibliografia –que és el que hauria de ser el gruix de la meva feina– que ha quedat per dilluns i per ara.
Encara hi trobo més sentit que anar-me’n a tombar per les sales a demanar silenci. M’estic dels passejos perquè “toca” que me n’estigui. És el que abans en part fèiem els bidells (servidora també va ser escolà), i dic “en part” perquè “abans” encara hi havia lectors que s’exigien silenci els uns als altres. Un mecanisme molt més ràpid i econòmic, d’efectes immediats i perdurables.
La meva meitat expeditiva em diu d’anar a redactar les bibliografies camuflada de lector a la sala. La meva meitat pràctica em diu que si a cada pas zebra hi he d’afegir un semàfor i un urbano em quedo sense fons no ja per comprar llibres o per contractar bibliotecaris, sinó per fer més biblioteques amb les corresponents sales d’estudi a porta tancada –que n’hi ha.
La meva meitat rasa pensa que si algú necessita tracte de marquès, que pagui quota a l’Ateneu barcelonès. Però tinc altres meitats. Segurament a totes els falta ajustar-hi el punt de consideració.
Avui una d’elles ha acompanyat a la prestatgeria un padrí que volia saber si Van Gogh es va tallar l’orella dreta o l’esquerra. El padrí, malgrat els meus gestos explícits, no ha deixat de xerrar en tot el trajecte. Què hi farem.
Sempre m’ha interessat saber el perquè es fan aquestes coses, segurament hi ha alguna història interessant al darrera, o no. I als padrins no els facis cabal, estan en una edat en la que en realitat els importa un rave el que els diguin: fan el que volen. Des del teu camuflatge deus veure un munt de vides imaginades, què interessant!
Tinc un quist a la tíbia, i és de quan van fer fora la Regàs de la Biblioteca Nacional per aquella història del robatori dels mapes.
Hi ha qui té la teoria que només un lladre en potència detecta un altre lladre. Jo ho podria ser, però ho tinc abandonat només per tria personal. Altrament, en comparació a la necessitat de mantenir els exemplars a disposició de tothom, qualsevol motiu per robar en una biblioteca és miserable. Fora de la feina no m’encurioseix gens. A la feina els veig venir. La funció especialitza l’òrgan. A mi em van parir amb una antena parabòlica com les que intenten captar senyals de vida extraterrestre al desert de Nevada, i li he hagut de donar algunes feinetes perquè no em fes massa nosa.
Un padrí que entra en una biblioteca s’ha de comportar com cal, per molt que m’entendreixi. En el seu cas, de seguida serà perfectament conscient que puc ser el cordó umbilical entre ell i la informació. Ja n’aprendrà.
Tens raó i segurament que jo no ho faria mai això de robar en una biblioteca ni aixecar la veu. Però no deixa d’interessar-me el personatge, el que fa o perquè ho fa.
A mi em va interessar més la reacció de l’entorn.
Cal tenir en compte que a la biblioteca universitària ja tenien el lladre fitxat per intent previ de robatori (és obvi que no van detectar el del cas que ens ocupa).
Una persona, en haver-se assabentat de l’incident, va dir:
– Així, el dia que deixa la medicació, entra a una biblioteca i roba uns quants llibres.
Una altra, en veure la fitxa de la xarxa de biblioteques municipals, va dir:
– [Nascuda en tal país] havia de ser! … … … Ai perdó, això no s’ha de pensar.
I jo vaig descriure l’incident sense donar massa dades que personalment considero supèrflues; en canvi molta gent hi reacciona en funció de. Com per exemple, el fet que fos una estudiant de dret jove, alta i prima, molt arreglada, que parlava un català perfecte, amb targeta de residència, no amb dni. En comptes de considerar-la una barruda sense moral, un home la va fitxar directament com a desequilibrada. Jo m’ho miro des d’un altre punt de vista. Primer que no crec que ni els diabètics ni els esquizos siguin lladres en potència. I després que m’és igual si la noia s’ha col·locat al bufet d’advocats on se suposa que està de passant refregant-se amb algú o no, i si així es fa un sobresou per pagar-se el pis, el menjar i la carrera a Barcelona. Només em toca parar-li els peus, no examinar motius, perquè de traumes en podem tenir tots. M’importa un rave si té aquesta actitud perquè fa dos anys que també està fitxada com a morosa a les biblioteques municipals. A veure si he de fer de pare de tots els menors d’edat del món. Al capdavall, oportunitats d’esmena en tindria més si no es delatés d’aquesta manera: per això el títol “la bondat no deixa rastre”.
Tota aquesta dinàmica embruteix, no a mi, que faig la meva vida. El que vull dir és que fa perdre temps valuós. La dinàmica me la sé de memòria: segurament per això la majoria de la ficció publicada no la llegeixo.