Para cualquier actividad hay que entrenarse, y escribir novelas no es una excepción. La primera novela que escribí (junto con mi hermano) se llamó Efecto Spaghetti, y tiene un poco de todo: calentamiento global, virus, penetración islámica en China… ni siquiera intenté publicarla, y a estas alturas, que tiene ya cerca de 20 años, tampoco voy a hacerlo.
La segunda fue La Cuarta Taifa, e hizo la ronda habitual de concursos y editoriales, hasta que encontré a una que quiso publicarla, pero no lo hizo; así que la recuperé y la publiqué online con una licencia libre. Literariamente está algo mejor, pero tampoco es para tirar cohetes. Eso sí, siguiendo el adagio de que las novelas de ciencia ficción deben tener una idea por página, tiene ideas a cascoporro.
Siete años más tarde vino esta, lujoyglamour.net.. No voy a decir que es el culmen de mi carrera literaria, pero tampoco estoy seguro de que vaya a ponerme de nuevo a novelar, así que lo dejamos en un máximo local
Si ets un xoriço, com a mínim sigues artista en lo teu. Fes-te practicar una lobotomia per tal que la culpabilitat no et delati, com aquesta tarda:
Rastre de codi
Rastre de teixell
Rastre de portada i peu d'impremta
El volum pertany a una biblioteca universitària. Ha estat interceptat dins d’una biblioteca municipal. Una pèrdua de temps, perquè l’escarment no serà suficient i és possible que tampoc sigui l’apropiat; i perquè havia de redactar una bibliografia –que és el que hauria de ser el gruix de la meva feina– que ha quedat per dilluns i per ara.
Encara hi trobo més sentit que anar-me’n a tombar per les sales a demanar silenci. M’estic dels passejos perquè “toca” que me n’estigui. És el que abans en part fèiem els bidells (servidora també va ser escolà), i dic “en part” perquè “abans” encara hi havia lectors que s’exigien silenci els uns als altres. Un mecanisme molt més ràpid i econòmic, d’efectes immediats i perdurables.
La meva meitat expeditiva em diu d’anar a redactar les bibliografies camuflada de lector a la sala. La meva meitat pràctica em diu que si a cada pas zebra hi he d’afegir un semàfor i un urbano em quedo sense fons no ja per comprar llibres o per contractar bibliotecaris, sinó per fer més biblioteques amb les corresponents sales d’estudi a porta tancada –que n’hi ha.
La meva meitat rasa pensa que si algú necessita tracte de marquès, que pagui quota a l’Ateneu barcelonès. Però tinc altres meitats. Segurament a totes els falta ajustar-hi el punt de consideració.
Avui una d’elles ha acompanyat a la prestatgeria un padrí que volia saber si Van Gogh es va tallar l’orella dreta o l’esquerra. El padrí, malgrat els meus gestos explícits, no ha deixat de xerrar en tot el trajecte. Què hi farem.
- Hola bon dia! M’agradaria saber si teniu un llibre en estoc!
- Hola. Digueu-me’n el títol.
- Es diu La pell freda, d’un Sánchez Pisón, un escriptor català, o una cosa així.
- Sánchez Piñol.
- Això!
- En tenim dos exemplars. Estan disponibles.
- Ai, vale, perfecte! Passaré aquesta tarda. Obriu, oi? De dos quarts de quatre a…
- A quarts de nou.
- A les vuit i mitja. Molt bé! Ja passaré.
Cal dir que la gent també ve a “fer-se sòcia”. No sé si és slang barceloní o obeeix a alguna propaganda de la Xarxa de biblioteques que tinc descontrolada. Per descomptat, benvinguts tots els socis i lectors de Sánchez Pisón.
Apunto un article de Wired que repassa el mestre Fernand0 –i ell ho ha vist a Microsiervos (i m’agrada que els graus de separació siguin graus d’amplificació):
Now, most veteran moderators will tell you that automated systems and crowdsourcing go only so far. Most told me that if you’ve got a high-volume site with political content—like Whitehouse.gov—you’ll also need to moderate postings by hand, hiring staff to look over each comment and delete the truly crazy hate-speech ones. The Huffington Post employs up to 25 people at a time to comb through its 35,000 comments a day.
If the White House were to use humans to filter posts, it could get into some dicey political situations. If it were to outright ban them, it could draw First Amendment lawsuits. So the genius of modern troll-taming techniques—leaving trollery intact, but mitigating its impact—neatly fits the bill. Moderation software could grow even more sophisticated at the task, perhaps incorporating collaborative filtering tools that recommend the best posts based on your likes and dislikes. Mr. President, bring on the trolls. The commentosphere is ready for them.
Una cosa és l’spam i una altra els trolls autèntics, si no els lamers que no saben el que es fan. Per l’escaire, i al capdavall, el que tenim als blogs del país és la mateixa sarna que pateixen els diaris: mandra a la dissensió, sobretot la raonada. Tendència a etiquetar de troll al primer que no pensi com tu, o que per la raó que sigui provi de fer-te d’advocat del diable.
Els motius d’aquesta mandra no són tan obvis: a vegades l’interpel·lat que obvia un comentari només té un mal dia, o té poca corda, o no porta el sentit de l’humor afinat o simplement no té ni temps per examinar els propis raonaments, i l’emprenyada no deriva exactament de cap orgull exacerbat o del menyspreu. Però si reincideix gaire, fa forat: no només tots tenim la pell fina i no estem fets de pedra, sinó que la reputació, aquesta cosa rara que es cuina amb prejudicis aliens, ens precedeix.
Per aquells a qui el nom us pesi, m’acabo d’assabentar via comentaris d’un nou servei a la xarxa: Anonimat.org
Si no se’ls escapa de les mans, podria ser una bona idea. Espero que la meva publicitat no els condicioni perquè el meu nom també pesa, ja. El pes de la tinta amb què l’escric. Carregada.
Mentre no n’aprenguem, una opció és poder renéixer en cada comentari. Sense crida a l’autoritat. Només la precedència. I l’argument. I la capacitat de fer-se entendre. Davant dels anònims, em trec el barret. Per part meva seran tractats amb la mateixa duresa que els coneguts, amb l’avantatge que no sabré si em van apunyalar per l’esquena en una vida anterior: he tingut la precaució de no esperar mai la vida futura per passar comptes.
I que la literatura sigui anònima ja i el Monzó i el Pàmies no ens hagin d’explicar mals d’estómac. Llegir constantment que el país pot ser així de cutre no pot ser bo. Escriptors, reclameu sous de funcionari de correus, pintes de funcionari de correus, reputació de funcionari de correus i invisibilitat de funcionari de correus, o morireu d’angúnia.
Morir-se de pena és una cosa molt trista i natural, com cavar-se el clot i perdre’s un enllaç d’aquesta entrada. Endevinar quin temps farà és una possibilitat estadística, però també té trampa reescriure els guions sobre la marxa. La cal·ligrafia és un esforç de titans i per això la meva lletra només me l’entenc jo, sobretot perquè no hi ha res a dir ni a objectar. Perquè una cosa és anar a esmorzar fora i comprovar que fa bon temps i l’altra que et doni la gana disfrutar-ho per imperatiu hormonal. Cal tenir principis i objectius definits.
Per als lloscos: quan us canseu de que els envans de la vostra habitació siguin de paper, mudança up to the next level: una amb els envans de llibres.
Dan Walsh; Jim Davis. Garfield minus Garfield. 2009, 29 d'abril
Alors, malgré lui (malgrat aquest temps escamitològic, s’entén), i mentre haguem d’aguantar una estona més aquests envans de paper, fem cas de l’humorista i tanquem-nos a l’habitació amb una bona pel·lícula que ens ensordeixi, per si el Barça o Lost o l’evolució lògica de la vida sentimental dels veïns, aquests que fan manetes a l’hora de dinar i quan volen deixar-ho diuen que és perquè a ella no li agrada el concepte de brutícia d’ell.
Jo a la meva pel·li, una que van tornar dissabte a la biblioteca on treballava i que immediatament em vaig autoprestar:
Jo no asseguro que ja me l’hagi mirada i que en aquests moments en recordi tota la trama: ara mateix estic obcecada amb una entrada pendent sobre profecies 2.0 que ja em fregeix, sobretot després de l’experiència passiva de dimecres. I si faig aquest apunt és –moment eco eco de Narcís– perquè la llibreta ja té 5 (5!) subscriptors, comptant-me a mi, en l’únic col·lector de feeds que obro. En la meva circumstància m’ha semblat un input excessiu, tenint en compte que segons les estadístiques del blog sembla ser que hi ha qui també ha accedit a alguna entrada des del servei de mail de l’ajuntament de capital de província catalana on fa més anys que no passejo.
Caro diario, etc. Potser interessa: la Nuri del Grau m’ha demanat que si us plau li comprés el paper El País, que li faria un favor. La contribució del mig veïnatge. Com que sóc incapaç de passar les pàgines del diari de dreta a esquerra, he llegit la literatura futbolística primer –el Guardans me l’he guardat pel final i per la pròxima entrada.
It's vandalism, not art
Del fúmbol us en copio una frase, el destil·lat més pur de la malta d’enguany:
Enfrente, Xavi [1], padre junto a Guardiola [2] de la admirable y productiva ingeniería genética azulgrana, manejó el encuentro con su toque homérico.
Com que sospiten que Corín Tellado era lesbi, els paios ara volen ser mariques. És a dir, periodistes esportius, que és l’especialitat més sol·licitada a la facultat de Comunicació de la UAB. Si em permeteu una modesta tesi tangent, perquè em vaga que parleu amb propietat: de poesia no se’n pixa, ni ara ni mai. La poesia que mames, te la quedes. En tot cas, si NO saps mamar poesia pixes cantarella. Més transparent, el flux vaginal en un momento dado.
L'equip del moment
Morir-se de cirrosi també és trist i l’humor negre desgasta, tot i l’acudit de psicòleg
la meva nòvia vol pintar blanca la paret. A mi m’agradaria pintar la paret de color blanc, però em fot que ella se surti amb la seva.
No hi incorreu ni se us acudeixi patir gaire, que per això us escric entrades de rellotgeria barata: posada a fer-vos perdre la patientia, “amb el·lipsi y cartón”.
[LCD val per Le comèthe diplomatique, s'entén. És el títol de la novel·la que escriu l'Aina, una personatja que en aquest post ja es diu Constança i és mig suïssa, com les vaques metanes]
La Constança torna a pujar els 18 graons de dos en dos perquè abans amb tabac que sense, en aquesta circumstança. Al despatxet amb llit no pot remenar la caixa on guarda la droga sense asseure’s: o ho fa així o per maniobrar ha de treure la butaqueta de l’habitació. Cau en la trampa de girar-se un pam cap a l’esquerra, que és on és el portàtil, xiulant. Per rutina repassa els cinc últims paràgrafs:
La tieta Pepita Rasa –tieta meva, la tieta Pepi– s’ho deia per qui era el seu oncle, l’oncle Josep. L’oncle, hereu pròdig, es va dedicar a la prosa acadèmica i no va tenir fills reconeguts, però mai no diguis mai perquè si l’editor de la seva tesi en va tenir, vés a saber. L’oncle Josep, “el tio xato”, ja va morir, però diuen que encara il·lumina quatre escollits de tant en tant. Deixem l’oncle Josep que no té massa interès.
La tieta era una professional d’Aigües Canaletas, els de les fonts per a despatxos i oficines. Mmm, que bona és l’aigua. Hauria pogut ascendir i ser una cap excel·lent de l’empresa on ja feia anys que treballava, però per caràcter va mantenir la feina de viatjant. Les oficines la feien emmalaltir. El problema era que tanta energia alliberada i tant viatge l’anul·laven al final del dia i en aquella empresa la mantenien de soldat ras sense opinió autoritzada. “D’aquest mes no passa que no m’apunti a la coral”, pensava la Pepita, cada matí, que estava més fresca i cafeïnada. “O potser caldria que fes ressenyes a Prospectiva: la ciència ficció encara és un camp relativament verge i poc articulat i podria dir-hi la meva, no com a l’ofi”. Les crisis d’identitat de la tieta només tenien a veure amb el cansament perquè, a causa de la feina, o dormia nou hores o no era ningú, i l’endemà havia de tornar a passar el dia a la carretera. I al despatx en realitat a ella tant li era què deia qui si fora del despatx tothom tenia clar per què servia qui.
El que importava era no vendre aigua tèrbola. Una tarda li va tocar anar a visitar uns clients nous: una gran superfície en una punta de la ciutat que no practicava. Li feia una mandra acollonant, però per les històries de la crisi calia ampliar mercat. La qüestió és que en arribar, oh sorpresa majúscula, va reconèixer-hi una antiga companya de les monges amb qui havien cuitat les mil i una, feia quinze anys.
La cap de vendes de la gran superfície la va fer passar a entendre’s amb l’administratiu. Després de presentar els catàlegs, l’amiga retrobada se la va endur a xerrar a una cantonadeta. L’administratiu les va venir a buscar amb l’excusa de sortir a berenar. Encara va caldre discutir amb ell els descomptes, i la Pepi encara va obrir el portàtil per enllestir el pressupost in situ. A deu minuts de les nou estava resolt i signat i el noi va avisar per megafonia que la superfície tancava. Acte seguit va pitjar el play. “Cada dia una cançó diferent”, li va dir, tot espontani ell. De tornada a casa va fer mig camí abraçada amb l’excompanya de les monges, i es van tornar a donar els telèfons. “Tot i que a partir d’ara et veurem per aquí de tant en tant, oi? Tornaràs, segur.”
Un lloc amable, gent prou normal. La tieta, si li calia, acabava de rebre una dosi de vacuna de crisi professional que duraria ben bé un parell de mesos.
Però encara no havia arribat a casa que ja havia triat la cançó que, durant l’única hora de diluns que passaria al despatx, en la que coincidiria amb el maquetador dels catàlegs –un publicista que feia hores extres per la crisi– posaria a tot drap i amb tota la mala llet del món,
–Vaia història més cursi –pensa la Constança–. I el final, imfumable. Per fer-ho així més val que plegui una temporada i em dediqui a rellegir els clàssics.
Es posa els esclops a prova de la merda enganxifosa del bar de sota, penja el xal de llana merina i, amb una camisa de franel·la gruixuda per abric, vola escales avall a trencar-li la volldamm a l’Enric en plena closca, que el fúmbol té gràcia però l’estona justa.
Porta una mica de tabac a la geniva. Per nassos: no se sap mai si en cas de dubte existencial cal que t’olorin bé l’alè, tot i que la volldamm també ha actuat d’elixir bucal manta vegada. Com la fanta, de taronja o de llimona. I anar-hi anant, encara que sigui als molins.
Since I'm getting into early Latin poetry, I have in mind to read a bunch of Ennius. I plan to post a few fragments, with a translation, and write up short comments on aspects that intrigue me. I follow the organization and numbering of the Skutsch commentary.Ennius was born in Rudiae in 239 BC. He was Messapian by birth and perhaps partly Oscan; his si […]
Well, my classes start tomorrow, and the year is shaping up to be a fascinating, but rather intense one. I'm taking two Greek classes; in one we're reading Lyric Poetry and the other is Book 24 of the Iliad. Also on the menu is a Latin class in which we're doing Seneca's play Thyestes as well as an independent study in Sanskrit. I'm […]
Horowitz is probably my favorite classical pianist; his interpretations are at one time fiery and have sort of a nervous energy about them, and at another soft and whimsical. This, however, is not what makes him a badass.In 1988 Horowitz was nominated for (and won) a Grammy award for his recording of Mozart's Piano Concerto No. 23. However, he skipped o […]
In the standard numbering of Mesomedes' poems, the first two are joined. I think it's quite a beautiful poem.ἄιεδε Μοῦσα μοι φίλη,μολπῆς δ' ἐμῆς κατάρχου,αὒρη δὲ σῶν ἀπ' ἀλσέων,ἐμάς φρένας δονείτω.Καλλιόπεια σοφά,Μουσῶν προκαθαγέτι τερπῶν,καὶ σοφὲ μυστοδότα,Λατοῦς γόνε, Δήλιε Παιάν,εὐμενεῖς πάρεστέ μοι.Sing to me, beloved muse,start up my […]
