Tot són qüentus, o, ubicació i qualitat de la informació

Parla un pare de la compressió d’arxius, Jacob Ziv (1931), encara professor al Technion – Israel Institute of Technology:

"Plate X" en F. Nemos. Europas bekannteste Schmetterlinge. Berlin: Oestergaard Verlag, ca. 1895

– Sus investigaciones han permitido el intercambo de archivos. ¿Qué opina sobre los derechos de autor?

– Estoy a favor de la información abierta. Ni siquiera es práctico pensar en frenar la difusión de las nuevas ideas. Como científico, apuesto por la apertura del conocimiento. En cuanto a la industria, mi experiencia personal es que las empresas sólo buscan proteger sus iniciativas con patentes. Que alguien se apropie de las ideas de otros no me preocupa, la comunidad sabe quién es el autor. Y esto se aplica también al dominio del arte y de la música. Sin embargo, sí me preocupa el exceso casi infinito de información en internet.

– ¿En qué sentido?

– Hay que separar la buena de la mala información, discernir lo verdadero de lo que no lo es. Me preocupa que en los medios de comunicación se le dé el mismo peso a la astronomía que a la astrología, y esto es algo que se ve claramente en internet. Incluso habrá que plantearse si es necesario pagar por la buena información.

– ¿Y eso no es algo contradictorio?

– No, no. Es como cuando vas a una librería y te compras un libro porque alguien te lo ha recomendado mucho. Pero esto no se puede exigir, estoy en contra de cualquier tipo de reglamentación.

– ¿Internet ha cambiado la forma de trabajar de los científicos?

– Hay más posibilidades gracias a internet. Yo tengo una biblioteca tres plantas más abajo y en los últimos cuatro años no he puesto un pie en ella. No lo necesito, porque tengo esa información en internet. Además, publicar un artículo es más rápido y es más fácil colaborar con la gente on line.

– ¿Su algoritmo tendrá otras aplicaciones en el futuro?

– Estamos trabajando en que la compresión de datos se aplique a la biología computacional. Se trata de ver de dónde provienen las distintas especies, cuál es su ancestro gracias a este modelo.

– ¿Y en el ámbito de las tecnologías de la información? ¿Qué nos encontraremos?

– Es muy difícil predecir el futuro. En la cultura hebrea decimos que las profecías están en manos de tontos, pero sí podemos decir que habrá sorpresas muy importantes en este campo.

Judith de Jorge. “«Estoy en contra de cualquier tipo de reglamentación en internet»” ABC, 2009, 16 de juny

Acotació: és bibliotecari qui se suposa que gestiona les subscripcions a les revistes científiques a què aquest senyor té accés, i les hi (li les?) endreça d’una manera o altra. Encara que no posi els peus a la biblioteca de paper del Technion, ni falta que fa.

Parlant de la informació de pagament: cosa interessant de l’entrevista que he enllaçat, sense la qual no hi hauria entrada avui, és que en la primera versió del text la redactora havia confós logaritmes per algoritmes. Per sort, molts lectors no de pagament se’n van adonar.

Però la caritat comença per casa: recordeu que a la majoria de biblioteques del món se separa la ficció de la no ficció.Tant el descrèdit immerescut per part dels lloscos, com l’excessiva fe que tenen els acrítics en la investigació científica, es basen en aquest error conceptual. El maximalisme em perd, i sempre m’ha semblat que fóra més propi classificar les faules a banda de les no faules, en els dipòsits de qüentus útils i inútils.

També m’agradaria parlar-ne, de la selecció, ordenació i difusió de l’actualitat mediata i de la seva opinió. Aquesta que encara serveix minuts després per no trepitjar el terra fregat: perquè tal com em van confessar uns periodistes, la nació la vertebra el temps de tevetrès, no les notícies

–un altre dia. El quid és de què jalarem tots els implicats: el que és la satisfacció de la vanitat està garantida.

Josep Carner. El repensament

Ara mateix he vorejat la casa
on és la meva amor, i me n’allunyo
desemparat; la nit, al meu darrera,
o per condol o per retret sospira,
tan entenent.—Oh casa benaurada
on és aquella que jo tant volia,
daurada sota la pantalla rosa,
destriant als pomells la flor cansada,
o immòbil, fascinada per un llibre!
Oh, bellament m’hauria estat promesa,
no fos l’atzar que, el que teixeix, esbulla.
El pare altiu, la mare delerosa
haurien fet venir per a la festa
les figures il·lustres de la vila,
i sota el gran esclat de les aranyes,
jo hauria dut, amb una reverència,
l’anell religiós a la petita
destra manyaga; i, en sonant, la música
ens hauria fet moure per les sales
en giravolts, descantaments i anelles;
i les donzelles enfarbalanades,
baixant els ulls, amb púdica malícia,
a cada amic o peresós o tímid
haurien senyalat les nostres cares
solemnement plegades i vermelles.
Però l’atzar ha esgarriat les coses.—
Una vegada que érem junts a veure
la nit, cingle suspès de l’estelada,
ella s’entemorí, tota en fretura
d’embolcallar-se en la penombra tèbia,
de veure el pàmpol de son llum benigne
i de sentir l’agulla del rellotge,
mentre que en mi creixia la volença
d’anar per estretalls, córrer pendissos
al so del vent que sota el cim grinyola;
d’alliberar-me l’ànima, copsada
pel Cupidell de les amors tranquil·les
—el que teixeix pacífiques garlandes
amb marialluïses i amb aromes—;
d’estalonar fantasmes impossibles
que mai no es donen del vivent als braços;
n’hi ha que lliuren els seus pits de vori,
al so d’un cap subtil, damunt les ones
o vagament en el celatge suren,
tornant-se núvol que la lluna besa.

A “Ofrena”, dins de Poesia. Text revisat i establert per Jaume Coll. 1992 [orig. 1957]. A la venda, sembla introbable: l’haurem de digitalitzar pel morro.

• Avui se m’acut que el primer present d’indicatiu del segon vers és el gran responsable de la meva fixació per aquest poema. I disculpeu el solipsisme però és que me n’acabo de readonar, probablement gràcies a la meva memòria de lluç; i mira que l’he recitat vegades, i també escoltat de diverses veus.
• Enric Cassany, t’hauríem d’haver filmat, a classe.

L’écrivain

Devenir écrivain

Gep i contractura, tot tu
clavat a la gran pantalla del teu teclat
tan distès de vegades turmell sobre genoll
costelles enfora, nou del coll, mandíbula,
nas que escolta. Què hi farem si encara
no em pots llegir com t’escric,
mentó sobre el pit, cap contra el capçal del llit
i el portàtil a les cuixes nues.

Cometessa d’Enjau, a El Pinell de Brai, 1 de juny de 2009 (-183,6E +2D)

22 d’octubre, pròxim canvi. Tot el que s’hagi de fer abans, amb Linux.

Kloutz, blog moustachou

Being potato-headed is all it’s cracked up to be

– I’m beginning to wonder if being young is all it’s cracked up to be. We dream of youth. We remember it as a time of nightingales and valentines, and what are the facts? Maladjustement, near-idiocy, and a series of low-comedy disasters, that’s what youth is. I don’t see how anyone survives it. Now Edwina, tell me something because it’s been bothering me.
– Yes, dear?
– Why did you want a divorce?
– Oh Barnaby! It wasn’t me, it was the formula. You ought to understand that.
– Oh I understand it was the formula that brought it out.
– Brought what out?
– Some subconscious aversion to me.
– Aversion to you? I love you, you potato-head.
– How do I know there’s no buried resentment that you don’t conciously realise?
– I certainly don’t conciously realise it, and I think that’s pretty rotten of you to say that.
– Wait a minute. What about the way you kept bringing up Hank?
– Hogwash!
– Do you love him?
– Now that is ridiculous.
– You kissed him, didn’t you?
– You can’t get it out of your mind, can you?
– No, I can’t.
– Well, all right. Are you in love with this, um, whosits?
– Of course not.
– Well, you went smooching with her. On roller skates. And what was your hidden aversion or subconscious discontent, or whatever it is you want to call it, that made you go playing patty-cake with her all over town? Doing a swan dive! Acting like a…
– Well, go on.

Howard Hawks. Monkey business. Starring Cary Grant, Ginger Rogers. 1952

Whatever it was, infection

Despair

Who is he?
A railroad track toward hell?
Breaking like a stick of furniture?
The hope that suddenly overflows the cesspool?
The love that goes down the drain like spit?
The love that said forever, forever
and then runs you over like a truck?
Are you a prayer that floats into a radio advertisement?
Despair,
I don’t like you very well.
You don’t suit my clothes or my cigarettes.
Why do you locate here
as large as a tank,
aiming at one half of a lifetime?
Couldn’t you just go float into a tree
instead of locating here at my roots,
forcing me out of the life I’ve led
when it’s been my belly so long?

All right!
I’ll take you along on the trip
where for so many years
my arms have been speechless

Anne Sexton

La direcció d’aquest blog es reserva l’opinió sobre el material que hi publica.