She was a jolly goodfellow

Si li hagués donat per figurar… però no li donava per res. Era l’home neutre, el senyor Esteve, el símbol de la classe neutra, la Classe. Conservador per instints, per educació i per fets, era l’home d’ordre en tot i per tot: ordre en el riure, ordre en el menjar, ordre en estimar els fills i la dona, ordre en el viure, en el morir, i fins ordre en l’altra vida. Era l’home del ben entès: ben entesa la llibertat, la família, la guerra, la pau, i fins i tot lo que no entenia ho volia ben entès; era l’home de la mida: goig amb mida, plors amb mida, amistat amb mida, fe amb mida, caritat amb mida, tot amb mida i amb mitja cana; amb la maleïda mitja cana que ha dignificat l’egoisme des que l’egoisme pren mides. Si li agradaven els soldats no era per la idea de pàtria (no gastava mapa “La Puntual”), sinó perquè posaven ordre en els que gosaven cridar, tant si tenien raó com no; si li agradaven els governs rectes (rectes volia dir absoluts), no era perquè fos dolent (ni això era), sinó perquè hi hagués quietud, sobretot quietud, que els crits destorbaven la venda. No li agradava que mai passés res, ni bo ni dolent. Mai res! Només que passessin els compradors, d’un en un, en sense empentes, i amb un regateig prudent, sossegat i metòdic, però curt, anessin comprant amb ordre, com aquell qui va a oferir amb una cerilla a la mà i a l’altra els sous per a la bacina.

I això li donava tant nom com la mateixa “Puntual”, an el prudent senyor Esteve. Tenia un posat tan sèrio, tan recte, tan reposat, i sabia tant d’escoltar, i semblava tant que pensés, que tothom li feia consultes; sabia tant de contestar amb un “Qui sap!” que no volia dir res, que deixava tothom content. Duia una levita tan cordada, tan llisa i tan llarga, i el que duu una levita llarga inspira tanta confiança, que el tenien com un confés per als assumptos comercials; aconsellava tan poca cosa, per no equivocar-se mai, que, no equivocant-se mai, encara n’hi tenien el doble; parlava tan a poc a poc i qualsevol cosa de les que deia agafava tal aire de sentència, i l’home que diu sentències, per esguerrades que les digui, troba tanta gent que se les creuen per no tenir-les de pensar, que no s’entenia de feina; aixís com hi ha curanderos que amb quatre signes curen els mals perquè tenen posat de curar-los, hi ha homes que no dient res tots els consells semblen bons perquè tenen posat de conseller; i al nostre pobre senyor Esteve (que ja tots l’anem coneixent), perquè no sabia què dir, l’havien pres per callat; perquè no sabia riure, per savi; perquè no sabia parlar, per pensador, i perquè tenia el cap gros (que era cosa de sombrerer), per testa plena de substància; i entre “La Puntual” i el cap, i el no dir res, i la levita, era un home que el respectaven, tant com per això que havem dit com per por de prendre’l per altri.

Santiago Rusiñol. L’auca del senyor Esteve. 1907

La Sonsoles em diu que ja en té prou d’Spain, que deixa la feina i el país. Posada a rememorar intimitats, a casa jo li deia Ramoneta i ella contestava Estevet. I si ho he entès bé, s’instal·la una temporada en algun lloc de Nord-du-Québec per millorar el francès. Ara encara a penes sap dir je me souviens.