En Kliman perseveraria i potser cobraria una mica de rellevància literària durant uns quants mesos escrivint el superflu retrat moral que revelava la pretesa perversió d’en Lonoff com l’explicació de tot. Fins i tot potser prendria la Jamie a en Billy, si ella estava prou trasbalsada o desenganyada o avorrida per buscar consol en la nefasta fatxenderia d’ell. I mentrestant, com l’Amy, com en Lonoff, com en Plimpton, com tots els residents al cementiri que havien plantat cara a reptes i treballs, jo també em moriria, però no pas sense asseure’m a l’escriptori vora la finestra, mirant més enllà del camí enfarinat de neu, sota la claror grisa d’un matí de novembre, l’aigua arrissada pel vent als aiguamolls, que ja es començava a glaçar al voltant de la base de les tiges del canyissar esquelètic i sense plomalls, i, des d’aquest recer, amb tots ells a la llunyana Nova York —i abans que la meva memòria evanescent acabés de flaquejar del tot—, escriure l’última escena d’Ell i ella.
[...]
ELLA
No està boig per mi. No ho pot estar. No pot ser. Això són paraules buides. El veig com algú que es delia per tenir una aventura però no ho sabia. Pel fet d’haver bandejat tota experiència durant onze anys, d’haver-se apartat de tot allò que no fos escriure i pensar, d’haver restringit la seva vida a la mínima expressió, no se n’ha adonat. Fins que no ha tornat a ser a la capital no ha descobert que vol tornar a viure i que l’única manera de fer-ho és per mitjà d’aquest impuls irracional i irreflexiu, abandonant-se a un impuls del tot irracional. Dic això a una persona racional i disciplinada fins a un extrem inhumà que ha perdut tot el sentit de la mesura i s’ha fabricat una fantasia de desitjos irracionals. Però justament això és ser viu, ¿no? Això és fabricar-se una vida. Sap que la raó és capaç d’imposar-se en qualsevol moment; però que, si s’imposa, s’esfumen tant la vida com la inestabilitat que és la vida. El destí de tothom: la inestabilitat. L’únic altre motiu versemblant que pot tenir per creure que està boig per mi és que en aquests moments és un escriptor sense llibre. Comenci un altre llibre i fiqui-s’hi i veurà si està boig per la Jamie Logan. Tot i així ara vinc.
ELL
El fet que accedeixi a venir al meu hotel em fa pensar que vostè també està feta un embolic. Rauxes. Ara vostè en té una.
Philip Roth. L’espectre se’n va. Traducció de Xavier Pàmies. La Magrana, 2008 [orig. Exit Ghost, 2007]
No em vull imaginar què pot donar de si aquesta novel·la en un club de lectura. I a mi em va agradar més The Human Stain, veges, per si algú mai m’ho pregunta.
D’espectre total, l’explicació que m’ha fet ballar més:
ELLA
¿Un gran amor? ¿Pot explicar-se, si us plau?
ELL
És una malaltia. És una febre. És una mena d’hipnosi. Només ho sé explicar dient que vull estar sol en una habitació amb vostè. Vull estar embruixat per vostè.
En Zuckerman i jo tenim un caràcter irreconciliable: a mi la febre em puja per cocció de confit, ell ho cova en segons. I com que al laboratori sóc metòdica per sentit pràctic i precaució, no m’ho explico.
Gep i contractura, tot tu
clavat a la gran pantalla del teu teclat
tan distès de vegades turmell sobre genoll
costelles enfora, nou del coll, mandíbula,
nas que escolta. Què hi farem si encara
no em pots llegir com t’escric,
mentó sobre el pit, cap contra el capçal del llit
i el portàtil a les cuixes nues.
Cometessa d’Enjau, a El Pinell de Brai, 1 de juny de 2009 (-183,6E +2D)
Para cualquier actividad hay que entrenarse, y escribir novelas no es una excepción. La primera novela que escribí (junto con mi hermano) se llamó Efecto Spaghetti, y tiene un poco de todo: calentamiento global, virus, penetración islámica en China… ni siquiera intenté publicarla, y a estas alturas, que tiene ya cerca de 20 años, tampoco voy a hacerlo.
La segunda fue La Cuarta Taifa, e hizo la ronda habitual de concursos y editoriales, hasta que encontré a una que quiso publicarla, pero no lo hizo; así que la recuperé y la publiqué online con una licencia libre. Literariamente está algo mejor, pero tampoco es para tirar cohetes. Eso sí, siguiendo el adagio de que las novelas de ciencia ficción deben tener una idea por página, tiene ideas a cascoporro.
Siete años más tarde vino esta, lujoyglamour.net.. No voy a decir que es el culmen de mi carrera literaria, pero tampoco estoy seguro de que vaya a ponerme de nuevo a novelar, así que lo dejamos en un máximo local
[LCD val per Le comèthe diplomatique, s'entén. És el títol de la novel·la que escriu l'Aina, una personatja que en aquest post ja es diu Constança i és mig suïssa, com les vaques metanes]
La Constança torna a pujar els 18 graons de dos en dos perquè abans amb tabac que sense, en aquesta circumstança. Al despatxet amb llit no pot remenar la caixa on guarda la droga sense asseure’s: o ho fa així o per maniobrar ha de treure la butaqueta de l’habitació. Cau en la trampa de girar-se un pam cap a l’esquerra, que és on és el portàtil, xiulant. Per rutina repassa els cinc últims paràgrafs:
La tieta Pepita Rasa –tieta meva, la tieta Pepi– s’ho deia per qui era el seu oncle, l’oncle Josep. L’oncle, hereu pròdig, es va dedicar a la prosa acadèmica i no va tenir fills reconeguts, però mai no diguis mai perquè si l’editor de la seva tesi en va tenir, vés a saber. L’oncle Josep, “el tio xato”, ja va morir, però diuen que encara il·lumina quatre escollits de tant en tant. Deixem l’oncle Josep que no té massa interès.
La tieta era una professional d’Aigües Canaletas, els de les fonts per a despatxos i oficines. Mmm, que bona és l’aigua. Hauria pogut ascendir i ser una cap excel·lent de l’empresa on ja feia anys que treballava, però per caràcter va mantenir la feina de viatjant. Les oficines la feien emmalaltir. El problema era que tanta energia alliberada i tant viatge l’anul·laven al final del dia i en aquella empresa la mantenien de soldat ras sense opinió autoritzada. “D’aquest mes no passa que no m’apunti a la coral”, pensava la Pepita, cada matí, que estava més fresca i cafeïnada. “O potser caldria que fes ressenyes a Prospectiva: la ciència ficció encara és un camp relativament verge i poc articulat i podria dir-hi la meva, no com a l’ofi”. Les crisis d’identitat de la tieta només tenien a veure amb el cansament perquè, a causa de la feina, o dormia nou hores o no era ningú, i l’endemà havia de tornar a passar el dia a la carretera. I al despatx en realitat a ella tant li era què deia qui si fora del despatx tothom tenia clar per què servia qui.
El que importava era no vendre aigua tèrbola. Una tarda li va tocar anar a visitar uns clients nous: una gran superfície en una punta de la ciutat que no practicava. Li feia una mandra acollonant, però per les històries de la crisi calia ampliar mercat. La qüestió és que en arribar, oh sorpresa majúscula, va reconèixer-hi una antiga companya de les monges amb qui havien cuitat les mil i una, feia quinze anys.
La cap de vendes de la gran superfície la va fer passar a entendre’s amb l’administratiu. Després de presentar els catàlegs, l’amiga retrobada se la va endur a xerrar a una cantonadeta. L’administratiu les va venir a buscar amb l’excusa de sortir a berenar. Encara va caldre discutir amb ell els descomptes, i la Pepi encara va obrir el portàtil per enllestir el pressupost in situ. A deu minuts de les nou estava resolt i signat i el noi va avisar per megafonia que la superfície tancava. Acte seguit va pitjar el play. “Cada dia una cançó diferent”, li va dir, tot espontani ell. De tornada a casa va fer mig camí abraçada amb l’excompanya de les monges, i es van tornar a donar els telèfons. “Tot i que a partir d’ara et veurem per aquí de tant en tant, oi? Tornaràs, segur.”
Un lloc amable, gent prou normal. La tieta, si li calia, acabava de rebre una dosi de vacuna de crisi professional que duraria ben bé un parell de mesos.
Però encara no havia arribat a casa que ja havia triat la cançó que, durant l’única hora de diluns que passaria al despatx, en la que coincidiria amb el maquetador dels catàlegs –un publicista que feia hores extres per la crisi– posaria a tot drap i amb tota la mala llet del món,
–Vaia història més cursi –pensa la Constança–. I el final, imfumable. Per fer-ho així més val que plegui una temporada i em dediqui a rellegir els clàssics.
Es posa els esclops a prova de la merda enganxifosa del bar de sota, penja el xal de llana merina i, amb una camisa de franel·la gruixuda per abric, vola escales avall a trencar-li la volldamm a l’Enric en plena closca, que el fúmbol té gràcia però l’estona justa.
Porta una mica de tabac a la geniva. Per nassos: no se sap mai si en cas de dubte existencial cal que t’olorin bé l’alè, tot i que la volldamm també ha actuat d’elixir bucal manta vegada. Com la fanta, de taronja o de llimona. I anar-hi anant, encara que sigui als molins.
Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.
Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo.
De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.
Augusto Monterroso. “La tela de Penélope o quién engaña a quién”. En: La oveja negra y demás fábulas. 1969
Augusto Monterroso. La oveja negra y demás fábulas. Fondo de Cultura Económica
[Podria dir: en atenció a un calent mental jaculatori, o era jansenista; no me'n recordo. La qüestió és que em deixo fotre espai de blog, que en el fons m'allibera temps per altres meves labors. De propina, Teoría literaria:]
Decálogo del escritor
Primero.
Cuando tengas algo que decir, dilo; cuando no, también. Escribe siempre.
Segundo.
No escribas nunca para tus contemporáneos, ni mucho menos, como hacen tantos, para tus antepasados. Hazlo para la posteridad, en la cual sin duda serás famoso, pues es bien sabido que la posteridad siempre hace justicia.
Tercero.
En ninguna circunstancia olvides el célebre díctum: “En literatura no hay nada escrito”.
Cuarto.
Lo que puedas decir con cien palabras dilo con cien palabras; lo que con una, con una. No emplees nunca el término medio; así, jamás escribas nada con cincuenta palabras.
Quinto.
Aunque no lo parezca, escribir es un arte; ser escritor es ser un artista, como el artista del trapecio, o el luchador por antonomasia, que es el que lucha con el lenguaje; para esta lucha ejercítate de día y de noche.
Sexto.
Aprovecha todas las desventajas, como el insomnio, la prisión, o la pobreza; el primero hizo a Baudelaire, la segunda a Pellico y la tercera a todos tus amigos escritores; evita pues, dormir como Homero, la vida tranquila de un Byron, o ganar tanto como Bloy.
Séptimo.
No persigas el éxito. El éxito acabó con Cervantes, tan buen novelista hasta el Quijote. Aunque el éxito es siempre inevitable, procúrate un buen fracaso de vez en cuando para que tus amigos se entristezcan.
Octavo.
Fórmate un público inteligente, que se consigue más entre los ricos y los poderosos. De esta manera no te faltarán ni la comprensión ni el estímulo, que emana de estas dos únicas fuentes.
Noveno.
Cree en ti, pero no tanto; duda de ti, pero no tanto. Cuando sientas duda, cree; cuando creas, duda. En esto estriba la única verdadera sabiduría que puede acompañar a un escritor.
Décimo.
Trata de decir las cosas de manera que el lector sienta siempre que en el fondo es tanto o más inteligente que tú. De vez en cuando procura que efectivamente lo sea; pero para lograr eso tendrás que ser más inteligente que él.
Undécimo.
No olvides los sentimientos de los lectores. Por lo general es lo mejor que tienen; no como tú, que careces de ellos, pues de otro modo no intentarías meterte en este oficio.
Duodécimo.
Otra vez el lector. Entre mejor escribas más lectores tendrás; mientras les des obras cada vez más refinadas, un número cada vez mayor apetecerá tus creaciones; si escribes cosas para el montón nunca serás popular y nadie tratará de tocarte el saco en la calle, ni te señalará con el dedo en el supermercado.
El autor da la opción al escritor de descartar dos de estos enunciados, y quedarse con los restantes diez.
Gairebé les deu del vespre, divendres. El soroll suau de la frenada a la porta de casa, en un carrer peatonal, el delata. L’Aina no es mou de l’habitació interior rellogada en un pis de gent gran com ella (ronden la quarantena) i no apaga el portàtil, un model obsolet i força silenciós.
Passa l’estona i ningú puja. Mira els diaris a internet i comprova que avui hi ha partit. L’Enric es deu haver entaforat al bar del costat a fer la cervesa amb els amics. Ja li vagarà. Ni s’aixeca de la butaca per comprovar que el cotxe amb matrícula vermella i grafia blanca ha aparcat efectivament sota la finestra, i el xofer si no hi és ja deu ser camí de Barberà amb taxi. L’Enric també sap conduir, i ella pot agafar la moto si cal anar a dormir a Terrassa i tornar l’endemà.
Els ais i uis del bar traspassen la paret, i ella s’anxova els cascs i puja el volum. Ha deixat d’escriure i encara té un centenar d’episodis dels Soprano pendents.
Entén que cinc dies de feina fora del Principat siguin els cinc dies de feina, i que com en superman l’Enric s’hagi canviat el vestit sastre pels pantalons de pana i el jersei espellifat abans de sortir del cotxe oficial. Li agrada que tots dos es quedin a dormir a Cerdanyola, en el llit petit rere la balda minúscula collada amb escaires fixats a la paret, però fa dues setmanes que no es veuen i sap que és baix, fent la cervesa. Que a ella també li ve de gust.
De manera que, ruca, en comptes de posar-se el jersei i baixar el que fa és espiar pel buit de l’escala per si veu el morro del cotxe —hi és— i torna cap dins, obre la nevera i agafa una de les dues volldamms d’emergència.
“Jo enceto la voll. O baixo a prendre-me-la amb tu?”
Ni escoltarà l’avís de missatge ni deu portar el mòbil a la butxaca. No fa tant que es coneixen —un any llarg— però és prou. Enceta també una bossa de mozzarella fresca i la mossega amb un petó de rosca.
Baixa els 18 graons d’una revolada, amb mitjons gruixuts. Quan és al llindar se sent ridícula, amb la cervesa a la mà i el mòbil a l’altra, i no sense poder sortir al carrer, sinó sense poder entrar al bar: el terra deu estar completament enganxifós i porta el xal gris que quedaria tot empudegat. I a sobre sense el tabac que odia l’Enric, que és el que tocaria ara.
Since I'm getting into early Latin poetry, I have in mind to read a bunch of Ennius. I plan to post a few fragments, with a translation, and write up short comments on aspects that intrigue me. I follow the organization and numbering of the Skutsch commentary.Ennius was born in Rudiae in 239 BC. He was Messapian by birth and perhaps partly Oscan; his si […]
Well, my classes start tomorrow, and the year is shaping up to be a fascinating, but rather intense one. I'm taking two Greek classes; in one we're reading Lyric Poetry and the other is Book 24 of the Iliad. Also on the menu is a Latin class in which we're doing Seneca's play Thyestes as well as an independent study in Sanskrit. I'm […]
Horowitz is probably my favorite classical pianist; his interpretations are at one time fiery and have sort of a nervous energy about them, and at another soft and whimsical. This, however, is not what makes him a badass.In 1988 Horowitz was nominated for (and won) a Grammy award for his recording of Mozart's Piano Concerto No. 23. However, he skipped o […]
In the standard numbering of Mesomedes' poems, the first two are joined. I think it's quite a beautiful poem.ἄιεδε Μοῦσα μοι φίλη,μολπῆς δ' ἐμῆς κατάρχου,αὒρη δὲ σῶν ἀπ' ἀλσέων,ἐμάς φρένας δονείτω.Καλλιόπεια σοφά,Μουσῶν προκαθαγέτι τερπῶν,καὶ σοφὲ μυστοδότα,Λατοῦς γόνε, Δήλιε Παιάν,εὐμενεῖς πάρεστέ μοι.Sing to me, beloved muse,start up my […]
En Kliman perseveraria i potser cobraria una mica de rellevància literària durant uns quants mesos escrivint el superflu retrat moral que revelava la pretesa perversió d’en Lonoff com l’explicació de tot. Fins i tot potser prendria la Jamie a en Billy, si ella estava prou trasbalsada o desenganyada o avorrida per buscar consol en la nefasta fatxenderia d’ell. I mentrestant, com l’Amy, com en Lonoff, com en Plimpton, com tots els residents al cementiri que havien plantat cara a reptes i treballs, jo també em moriria, però no pas sense asseure’m a l’escriptori vora la finestra, mirant més enllà del camí enfarinat de neu, sota la claror grisa d’un matí de novembre, l’aigua arrissada pel vent als aiguamolls, que ja es començava a glaçar al voltant de la base de les tiges del canyissar esquelètic i sense plomalls, i, des d’aquest recer, amb tots ells a la llunyana Nova York —i abans que la meva memòria evanescent acabés de flaquejar del tot—, escriure l’última escena d’Ell i ella.
