Devenir écrivain

Gep i contractura, tot tu
clavat a la gran pantalla del teu teclat
tan distès de vegades turmell sobre genoll
costelles enfora, nou del coll, mandíbula,
nas que escolta. Què hi farem si encara
no em pots llegir com t’escric,
mentó sobre el pit, cap contra el capçal del llit
i el portàtil a les cuixes nues.

Cometessa d’Enjau, a El Pinell de Brai, 1 de juny de 2009 (-183,6E +2D)

22 d’octubre, pròxim canvi. Tot el que s’hagi de fer abans, amb Linux.

Kloutz, blog moustachou

“No, thank you” a Cyrano de Bergerac. 1950

[LCD val per Le comèthe diplomatique, s'entén. És el títol de la novel·la que escriu l'Aina, una personatja que en aquest post ja es diu Constança i és mig suïssa, com les vaques metanes]

La Constança torna a pujar els 18 graons de dos en dos perquè abans amb tabac que sense, en aquesta circumstança. Al despatxet amb llit no pot remenar la caixa on guarda la droga sense asseure’s: o ho fa així o per maniobrar ha de treure la butaqueta de l’habitació. Cau en la trampa de girar-se un pam cap a l’esquerra, que és on és el portàtil, xiulant. Per rutina repassa els cinc últims paràgrafs:

La tieta Pepita Rasa –tieta meva, la tieta Pepi– s’ho deia per qui era el seu oncle, l’oncle Josep. L’oncle, hereu pròdig, es va dedicar a la prosa acadèmica i no va tenir fills reconeguts, però mai no diguis mai perquè si l’editor de la seva tesi en va tenir, vés a saber. L’oncle Josep, “el tio xato”, ja va morir, però diuen que encara il·lumina quatre escollits de tant en tant. Deixem l’oncle Josep que no té massa interès.

La tieta era una professional d’Aigües Canaletas, els de les fonts per a despatxos i oficines. Mmm, que bona és l’aigua. Hauria pogut ascendir i ser una cap excel·lent de l’empresa on ja feia anys que treballava, però per caràcter va mantenir la feina de viatjant. Les oficines la feien emmalaltir. El problema era que tanta energia alliberada i tant viatge l’anul·laven al final del dia i en aquella empresa la mantenien de soldat ras sense opinió autoritzada. “D’aquest mes no passa que no m’apunti a la coral”, pensava la Pepita, cada matí, que estava més fresca i cafeïnada. “O potser caldria que fes ressenyes a Prospectiva: la ciència ficció encara és un camp relativament verge i poc articulat i podria dir-hi la meva, no com a l’ofi”. Les crisis d’identitat de la tieta només tenien a veure amb el cansament perquè, a causa de la feina, o dormia nou hores o no era ningú, i l’endemà havia de tornar a passar el dia a la carretera. I al despatx en realitat a ella tant li era què deia qui si fora del despatx tothom tenia clar per què servia qui.

El que importava era no vendre aigua tèrbola. Una tarda li va tocar anar a visitar uns clients nous: una gran superfície en una punta de la ciutat que no practicava. Li feia una mandra acollonant, però per les històries de la crisi calia ampliar mercat. La qüestió és que en arribar, oh sorpresa majúscula, va reconèixer-hi una antiga companya de les monges amb qui havien cuitat les mil i una, feia quinze anys.

La cap de vendes de la gran superfície la va fer passar a entendre’s amb l’administratiu. Després de presentar els catàlegs, l’amiga retrobada se la va endur a xerrar a una cantonadeta. L’administratiu les va venir a buscar amb l’excusa de sortir a berenar. Encara va caldre discutir amb ell els descomptes, i la Pepi encara va obrir el portàtil per enllestir el pressupost in situ. A deu minuts de les nou estava resolt i signat i el noi va avisar per megafonia que la superfície tancava. Acte seguit va pitjar el play. “Cada dia una cançó diferent”, li va dir, tot espontani ell. De tornada a casa va fer mig camí abraçada amb l’excompanya de les monges, i es van tornar a donar els telèfons. “Tot i que a partir d’ara et veurem per aquí de tant en tant, oi? Tornaràs, segur.”

Un lloc amable, gent prou normal. La tieta, si li calia, acabava de rebre una dosi de vacuna de crisi professional que duraria ben bé un parell de mesos.

Però encara no havia arribat a casa que ja havia triat la cançó que, durant l’única hora de diluns que passaria al despatx, en la que coincidiria amb el maquetador dels catàlegs –un publicista que feia hores extres per la crisi– posaria a tot drap i amb tota la mala llet del món,

Katie Melua

–Vaia història més cursi –pensa la Constança–. I el final, imfumable. Per fer-ho així més val que plegui una temporada i em dediqui a rellegir els clàssics.

Es posa els esclops a prova de la merda enganxifosa del bar de sota, penja el xal de llana merina i, amb una camisa de franel·la gruixuda per abric, vola escales avall a trencar-li la volldamm a l’Enric en plena closca, que el fúmbol té gràcia però l’estona justa.

Porta una mica de tabac a la geniva. Per nassos: no se sap mai si en cas de dubte existencial cal que t’olorin bé l’alè, tot i que la volldamm també ha actuat d’elixir bucal manta vegada. Com la fanta, de taronja o de llimona. I anar-hi anant, encara que sigui als molins.

Si fos un home ric i decidit els baixos de l’escala del meu despatx no s’embrutarien quan plou, i no em caldria fregar tan sovint –pensa la Beneta.

No escoltaria els del bar del costat cada vigília de festiu. Podria tenir el despatx en qualsevol altre lloc.

No fregar és l’opció del pobre i decidit.

Passa l’estona i ningú puja. Mira els diaris a internet i comprova que avui hi ha partit. L’Enric es deu haver entaforat al bar del costat a fer la cervesa amb els amics. Ja li vagarà. Ni s’aixeca de la butaca per comprovar que el cotxe amb matrícula vermella i grafia blanca ha aparcat efectivament sota la finestra, i el xofer si no hi és ja deu ser camí de Barberà amb taxi. L’Enric també sap conduir, i ella pot agafar la moto si cal anar a dormir a Terrassa i tornar l’endemà.

Els ais i uis del bar traspassen la paret, i ella s’anxova els cascs i puja el volum. Ha deixat d’escriure i encara té un centenar d’episodis dels Soprano pendents.

Entén que cinc dies de feina fora del Principat siguin els cinc dies de feina, i que com en superman l’Enric s’hagi canviat el vestit sastre pels pantalons de pana i el jersei espellifat abans de sortir del cotxe oficial. Li agrada que tots dos es quedin a dormir a Cerdanyola, en el llit petit rere la balda minúscula collada amb escaires fixats a la paret, però fa dues setmanes que no es veuen i sap que és baix, fent la cervesa. Que a ella també li ve de gust.

De manera que, ruca, en comptes de posar-se el jersei i baixar el que fa és espiar pel buit de l’escala per si veu el morro del cotxe —hi és— i torna cap dins, obre la nevera i agafa una de les dues volldamms d’emergència.

“Jo enceto la voll. O baixo a prendre-me-la amb tu?”

Ni escoltarà l’avís de missatge ni deu portar el mòbil a la butxaca. No fa tant que es coneixen —un any llarg— però és prou. Enceta també una bossa de mozzarella fresca i la mossega amb un petó de rosca.

Baixa els 18 graons d’una revolada, amb mitjons gruixuts. Quan és al llindar se sent ridícula, amb la cervesa a la mà i el mòbil a l’altra, i no sense poder sortir al carrer, sinó sense poder entrar al bar: el terra deu estar completament enganxifós i porta el xal gris que quedaria tot empudegat. I a sobre sense el tabac que odia l’Enric, que és el que tocaria ara.