de Hans Magnus Enzensberger (“Hymne an die Dummheit”, originalment a Kiosk : Neue Gedichte. 1995) i em sembla que molt ben traduït al castellà per Francesc Rovira:
Poder celestial, que se oculta en los pliegues del tronco encefálico,
inagotable dote para el género humano in saecula saeculorum,
inconmensurable como la Vía Láctea eres
y múltiple como la hierba.
Poderosa hermana gemela de la inteligencia, de la mano
celebras con ella un melancólico parloteo.
Sí, con ardor nos inspiras en siempre renovadas metamorfosis,
como necedad femenina y como idiotez masculina,
cómo resplandeces en los ojos inyectados en sangre del pendenciero
y te escurres de puntillas en la arrogancia de aristocrático carraspeo,
cómo nos cubres con el fétido aliento de una musa ebria
y con el delirio mutisilábico del seminario filosófico.
¡Qué sería del eficaz sin ti, estupidez tonta del bote, de remate y de capirote,
que corres con ímpetu por sus venas, como una sobredosis de anfetaminas,
y del investigador sin la idea fija tras la cual traquetea a través de los blancos pasillos
de su instituto, como la rata en el laberinto!
Inútil recordar la Historia Universal, pues de quién se acuerda ella,
sino del vencedor en su napoleónica estulticia.
Y así conservamos el necio orgullo del ganador
y el sordo rencor del perdedor, sólo de vez en cuando edulcorado
por la charla ilustrada del predicador,
el cómico y el borrachín. Estupidez,
a menudo calumniada, que en tu astucia te muestras
más estúpida de lo que eres, protectora de todos los débiles,
sólo a los escogidos les concedes tu don más preciado,
la bendita simpleza de los simples.
Ellos son las páginas en blanco de tu gran libro,
cuyo sello no nos abres a ninguno de nosotros.
H. M. Enzensberger. En el laberinto de la inteligencia : guía para idiotas. Trad. Francesc Rovira. Anagrama, 2009.¹ P. 70-72.
L’objecte-llibre podria ser a les lleixes de lletra gran de les biblioteques públiques, però he penjat les tres pàgines del poema per si us atrauen els reptes visuals –no els de la discutible qualitat d’imatge del pdf.
Els meus estils d’homenatge es limiten a una cita bibliogràfica i afusellament de contingut. L’original no contenia cap enllaç (fora del títol de l’entrada, s’entén). I com sempre, com que és llatí, ho retallo i enganxo tal qual. Si hi ha vocabulari especialitzat que s’hagi d’aclarir, us el tradueixo en comentaris:
Librarians tend to be nice people. I know some patrons who fear the withering glance of the bun-wearing spinster might disagree, but in general it’s true. Librarians want to help people, and usually they don’t mind getting little reward for all that help. Money’s not that important. A piece of chocolate and a kind word every few weeks keeps the librarians happy.
As the etymologically inclined among you undoubtedly know, “nice” didn’t always have the bland but generally positive connotations it does today. When the word appeared in English in the fourteenth century, it meant, according to the OED, “foolish; simple; silly; ignorant.” Now how do we feel about being nice?
Librarians are nice in all sorts of ways, but mostly because they want to help. They want to help people by sharing what they know, and sometimes they do know things. If we believe Francis Bacon that knowledge is power, it’s a wonder librarians don’t have more power. These days the pundits are apt to opine that information is power, or the control of information is power, or some such thing. Those who have more and more timely information have an edge over others. If this is true, then librarians should have more power, it would seem, and yet they don’t. Why? Because they’re too nice, in every sense of the term.
So do you want more power? Then don’t share what you know. It’s that simple. Don’t tell your patrons everything you know. Make them come back to you. Hold them captive to their own ignorance. If patrons were so smart, they wouldn’t have to come to the librarians for answers, now would they? No, they wouldn’t. Don’t teach them to fish. Don’t tell them how you found that information they were looking for. If they want the secrets of information mastery, they can damn well go to library school and be bored to death like the rest of us. Is that too much to ask? I didn’t think so.
Some librarians are even nice enough to share what they know with their colleagues. This just shows how selfless, and, dare I say it, nice librarians can be. Let’s be honest. What incentive do I have for sharing my knowledge with my colleagues? I keep my knowledge to myself and use it to my advantage. If I’m at a meeting and some backwards librarian isn’t hep to the latest library jive, I’m happy to hint at how much I know, and thus how superior I am, but I’m hardly likely to start giving workshops entitled, “Things I Know But You Don’t Because You’re Too Lazy to Learn Stuff on Your Own.” If my colleagues want to know about the latest twopointopian gobbledygook, they can slog through the blogs like I do. So what if I’m younger than them. It’s not like I graduated from library school yesterday. Things change. Keep up, but don’t expect me to help drag you into the new millennium.
And for the younger colleagues, my only incentive to share what I know with you is to make you my minions in case a power struggle ever breaks out in the library. You might think you know a lot, like those Library Student Journal folks who think they know more about libraries than I do, but there’s plenty you never learn about in library school. For example, I never had a class about power struggles in the library, but I learned everything I needed to know from Machiavelli, who would have made a fine assistant library director.
So if you want to look for advantages instead of like suckers, remember: knowledge is power. Don’t share what you know.
No us perdeu els comentaris de l’entrada original, pura calité. Lligat amb això, una informació vella que us pot interessar:
Hi ha programets, com ara HTTrack, que permeten descarregar llocs web. Sencerets. HTTrack és per a SO Windows i Unix; utilitzeu els termes de cerca website downloader. Podeu definir la profunditat d’enllaços a descarregar, de manera que obtindreu una còpia local i navegable de la web que us interessi. I podeu deifinir la tasca i reexecutar-la de tant en tant, per si hi ha hagut cap canvi. A mi, per exemple, m’ha interessat obtenir una còpia d’Annoyed Librarian, etapa blogspot, per
carregar-me-la al mòbil, a l’e-Reader amb navegador, a l’ordinador, … i navegar-hi en local com qui fulleja un llibre de contes sense necessitat de connectar-me a la wifi, i
tenir-ne una còpia a la meva biblioteca electrònica particular, ja que és un blog a blogspot, cosa que no garanteix la seva conservació permanent.
És un blog que, des del meu punt de vista, com a mínim els de la Library of Congress (que és biblioteca nacional) haurien de descarregar, catalogar, conservar i posar a disposició permanent dels lectors. Si encara no l’etapa actual a LJ, sí la temporada blogspot. Perquè com NO ens va aclarir l’Alonso Alarcón a les primeres Nits a l’àtic de la temporada, qui sap què passarà amb els comptes de Google, si en el futur caldrà o no pagar-hi l’hostatjament i quants comptes, en conseqüència, acabaran esborrats.
Em direu que és un blog en anglès de metafísica bibliotecària, y a quién le importa. Ah, farsants: voleu llegir en català, i que sigui literatura. Repasseu feeds i blogrolls, que n’hi ha que tanquen temporada i d’altres que ja han abaixat la persiana. I el Padicat, què hi diu, a tot plegat? Uns quants extractes:
Tanmateix, la BC no està interessada en preservar o oferir accés a recursos digitals de persones o institucions que no volen tenir els seus materials en el projecte. Per això, garanteix als productors de pàgines web susceptibles de formar part del projecte la possibilitat de no publicar en obert les pàgines web capturades. Si vostè o la seva entitat no vol formar part del Patrimoni Digital de Catalunya, el convidem a comunicar la negativa apadicatbnc.cat.
que entre que proposes un lloc web i te’l capturen poden passar entre 6 i 12 mesos
Ja sé que la gent ho fa i és un detall que agrada, però malfieu-vos de les edicions pòstumes de temporades anteriors de blogs en el format que sigui (pdf, d’aquí a uns dies epub…) No tenen cap mena de gràcia comparats amb un site navegable clavadet a l’original com es pot aconseguir amb HTTrack i assimilats.
Feu les vostres còpies personals, que ja les compartirem via p2p, que és el que s’ha fet sempre. L’streaming no tindrà present fins que els navegadors no renderitzin com pertoca: ni per a vídeos, ni per a captures de Padicat, de moment.
Para cualquier actividad hay que entrenarse, y escribir novelas no es una excepción. La primera novela que escribí (junto con mi hermano) se llamó Efecto Spaghetti, y tiene un poco de todo: calentamiento global, virus, penetración islámica en China… ni siquiera intenté publicarla, y a estas alturas, que tiene ya cerca de 20 años, tampoco voy a hacerlo.
La segunda fue La Cuarta Taifa, e hizo la ronda habitual de concursos y editoriales, hasta que encontré a una que quiso publicarla, pero no lo hizo; así que la recuperé y la publiqué online con una licencia libre. Literariamente está algo mejor, pero tampoco es para tirar cohetes. Eso sí, siguiendo el adagio de que las novelas de ciencia ficción deben tener una idea por página, tiene ideas a cascoporro.
Siete años más tarde vino esta, lujoyglamour.net.. No voy a decir que es el culmen de mi carrera literaria, pero tampoco estoy seguro de que vaya a ponerme de nuevo a novelar, así que lo dejamos en un máximo local
Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.
Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo.
De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.
Augusto Monterroso. “La tela de Penélope o quién engaña a quién”. En: La oveja negra y demás fábulas. 1969
Augusto Monterroso. La oveja negra y demás fábulas. Fondo de Cultura Económica
[Podria dir: en atenció a un calent mental jaculatori, o era jansenista; no me'n recordo. La qüestió és que em deixo fotre espai de blog, que en el fons m'allibera temps per altres meves labors. De propina, Teoría literaria:]
Decálogo del escritor
Primero.
Cuando tengas algo que decir, dilo; cuando no, también. Escribe siempre.
Segundo.
No escribas nunca para tus contemporáneos, ni mucho menos, como hacen tantos, para tus antepasados. Hazlo para la posteridad, en la cual sin duda serás famoso, pues es bien sabido que la posteridad siempre hace justicia.
Tercero.
En ninguna circunstancia olvides el célebre díctum: “En literatura no hay nada escrito”.
Cuarto.
Lo que puedas decir con cien palabras dilo con cien palabras; lo que con una, con una. No emplees nunca el término medio; así, jamás escribas nada con cincuenta palabras.
Quinto.
Aunque no lo parezca, escribir es un arte; ser escritor es ser un artista, como el artista del trapecio, o el luchador por antonomasia, que es el que lucha con el lenguaje; para esta lucha ejercítate de día y de noche.
Sexto.
Aprovecha todas las desventajas, como el insomnio, la prisión, o la pobreza; el primero hizo a Baudelaire, la segunda a Pellico y la tercera a todos tus amigos escritores; evita pues, dormir como Homero, la vida tranquila de un Byron, o ganar tanto como Bloy.
Séptimo.
No persigas el éxito. El éxito acabó con Cervantes, tan buen novelista hasta el Quijote. Aunque el éxito es siempre inevitable, procúrate un buen fracaso de vez en cuando para que tus amigos se entristezcan.
Octavo.
Fórmate un público inteligente, que se consigue más entre los ricos y los poderosos. De esta manera no te faltarán ni la comprensión ni el estímulo, que emana de estas dos únicas fuentes.
Noveno.
Cree en ti, pero no tanto; duda de ti, pero no tanto. Cuando sientas duda, cree; cuando creas, duda. En esto estriba la única verdadera sabiduría que puede acompañar a un escritor.
Décimo.
Trata de decir las cosas de manera que el lector sienta siempre que en el fondo es tanto o más inteligente que tú. De vez en cuando procura que efectivamente lo sea; pero para lograr eso tendrás que ser más inteligente que él.
Undécimo.
No olvides los sentimientos de los lectores. Por lo general es lo mejor que tienen; no como tú, que careces de ellos, pues de otro modo no intentarías meterte en este oficio.
Duodécimo.
Otra vez el lector. Entre mejor escribas más lectores tendrás; mientras les des obras cada vez más refinadas, un número cada vez mayor apetecerá tus creaciones; si escribes cosas para el montón nunca serás popular y nadie tratará de tocarte el saco en la calle, ni te señalará con el dedo en el supermercado.
El autor da la opción al escritor de descartar dos de estos enunciados, y quedarse con los restantes diez.
Comentari(1) a Encomana el català, malparit. Perquè avui se suposa que és festa, just to discuss the Holy Books with the learned men.
"Pixel725 070129". En: Chris Dlugosz. Pixelcomic
Testimoni de descàrrec: el senyor Chris Dlugosz és un dibuixant amb pàgina pròpia; la conya l’he trobada buscant un acudit sexual amb pingüins, que m’ha portat a uns arxius de Language Log (febrer de 2007) [baidegüei, l'acudit amb pingüí hi és].
Per exemple, podria haver dit que l’A. és un burro, segur que pensa ho és, però no ho ha dit perquè la conducta de l’A. que ens afecta no és deguda, almenys directament, a la seva burrície sinó a la seva intenció de putejar-nos, i per això escau dir d’ell que és un malparit (o un fill de puta, o altres possibilitats que recomano que apunteu en una llibreta per anar practicant), i en canvi seria desviar-nos de la qüestió dir que l’A. és un burro o un imbècil o una mala bèstia que no li arriba la sang al cervell (aneu apuntant aquests també). Si no disposéssim d’un insult aparentment tan general i indeterminat com malparit (o… bé, completeu vosaltres mateixos el parèntesi), la conversa s’hauria allargat molt abans de passar a ocupar-nos del que realment ens interessava.
Saltant per sobre d’un dubte patriòtic minúscul de veritat –una coma que discutiré amb temps i una canya– em trec el barret i li faig la deferència d’utilitzar una tercera persona del singular que no em convenç, perquè al meu país d’interior és la segona del plural: disfruti-ho.
Si parlem de l’essència dels insults, veiam, admeto que no me’n puc estar. Què hi farem. És que sembla mentida que vostè, amb el cap preclar que gasta –sobretot no ho llegeixi ni com a sabó ni com a sarcasme o ironia, que patinem– insisteixi en alguns conceptes que trobo equivocats. Han de ser divergències idiolèctiques i prou. Tal vegada poc banals: per menys substància hi ha estossinades. Per no deixar de ser òbvia, suposo que espera un escrit amable, precís i que procuri més vida a la seva entrada. Som-hi.
Per endavant i per si de cas, l’insult burro em sembla excel·lent. Dubto que els ases catalans ungulats i de pèl espinós s’hi manifestin en contra. Servidora utilitza llosco i seria incorrectíssim, valgui’m la fusta. Més sexe dels àngels:
Com a insult de referència malfollat em sembla bastant més adient que malparit. L’hipotètic malcardat no el veig tan clar: cardar –suposo que per algun trauma infantil irrellevant que em podria resoldre el JoanSalomó Coromines online que encara no existeix– per mi implica “pentinament”, i un malcardat, en aquest país estàndard, és qui a vegades no es pentina, com jo: un respecte per les cabelleres i no confonguem. Ben ras: qui malfolla actualment, com a mínim en aquest país, em sembla responsable del seu malfollar; no cal dir que una palla a temps és la millor medicina per gran part de desequilibris hormonals. A qui el malpariren –tant si és un estricte fill de puta com si no– no hi podia fer gaire res. No tots els traumes d’infància de generacions senceres es resolen amb més bufetades, vet aquí l’inici d’un dubte no tan minúscul.
Un fill de puta metafòric, en el sentit de qui viu a esquena d’una puta, sí que em semblaria un bon recurs ofenós. Però passa que l’activitat putesca encara està adreçada als malfollats –recordem-ho: primers i últims responsables del seu malfollar– i s’ha embullat en nus gordià d’abast internacional, per assenyalar només l’anècdota [segona accepció]. Ho resoldria amb un senzill desgraciat que potser no sembla tan genuí però com a concepte sí que és delicat i net. Acusi’m d’ursulina i d’aguantar-me-la amb paper de fumar, si vol. Marmanyera distreta és una altra possibilitat.
Això sí: malparit apareix al GDLC, que és l’únic diccionari de paper que m’ha vagat de consultar. De malfollat, que hauria d’arrenglerar-se entre malfixar-se i malforjat –que tot just significa vestir malament– ni rastre. No m’he preocupat de buscar si algú la va proposar com a “nova” paraula de diccionari en l’últim concurset. Lo que no té nom em perd, en castellà prou, també, però actualment tampoc dono l’abast. Quan ens posem el vestit de persona gran l’atreviment sempre s’escombra sota el calendari.
(1) El títol alternatiu era Enciamada/ensaïmada: te la voy a meter doblada però m’ha semblat molt groller i impropi perquè és (dia) festiu, vès, i l’involuntari cop de fona, aquest divertiment afectuós, potser hauria derivat en traumatisme cranial amb pèrdua de massa encefàlica
Nota final: M’he deixat capulla, que és ben bonic tot i que d’importació recent. I és el que acabaré semblant, malgrat tots els escrúpols.
Encara el tinc a mitges. La mico de la Morenita me’l va agafar i n’ha fet una lectura en diagonal, d’aquelles absolutament desendreçades, de catalogador. Llegeixo el mateix exemplar que ella, una que em sembla traducció molt llegible en paper d’Alfonso Reyes (1917), a manca del text original. Per unes vacances amb e-llibre queda decidir si la traducció és o no excel·lent, contrastant-la amb la versió electrònica del Project Gutenberg: Chesterton. Orthodoxy. Release date: 1994-05-01.
Però ja en puc dir dues coses sense por d’equivocar-me gaire:
Chesterton s’aferra als seus quasiparadisos coneguts (no en diria artificials, vès quina mania) com qui s’aferra a qualsevol clau roent perquè no vol considerar el suïcidi civil, ni material, com a opció; tot i que tenia la sensació que li pintaven bastos. Tampoc el podria considerar seguint aferrat als seus valors. Contradictio mea.
Aquests quasiparadisos són: els contes de fades (que ell considera sensatíssims: ja els podem revisar una mica, si penso en la Blancaneu i alguns altres) i el cristianisme, els valors del qual considera indiscutibles, tot i que ell va escriure-hi en contra quan era jove.
Es tracta del “més val boig conegut” de tota la vida. No li feia mandra rebatre qualsevol provocació amb un nou llibre, però no va gosar admetre, tenint en compte que va viure ja la decadència de l’Imperi britànic, que els valors cristians havien raptat la bondat, veritat i bellesa, que són universals previs i presents actualment en totes les cultures. Només cal llegir una mica els grecs clàssics per a entendre-ho.
Desmuntar el tinglado, el deus ex machina que per descomptat no comença amb Chesterton, actualment em supera. Molts gnòstics rellisquen també per aquestes pendents. Les meves tries personals ja m’exclouen d’abordar-ho des de la investigació científica, però potser sí que es pot fer quelcom il·lustratiu en el camp de la filosofia. Hauré de tornar a llegir els gnòstics de costat amb Daniel C. Dennett, però no de costat amb Dawkins, que em sembla un soberg que no calcula la repercussió dels seus actes: la parida dels autobusos londinencs, el “deixa de preocupar-te i disfruta de la vida”, advoca sense voler-ho per una amoralitat que era precisament el que Chesterton, i servidora, rebutjaríem, segurament per un motiu semblant: cal viure tranquils per poder treballar en ordre i en pau.
“Why Darwin’s idea is so dangerous: Daniel Dennett” en Jonathan Miller. The Atheism tapes. BBC, 2005
Daniel Dennett: Yes we have a soul, but it’s mechanical. But it’s still a soul. It still does the work that the soul was supposed to do. It is the seed of reason, it is the seed of moral responsability. It’s why we are appropriate objects of punishment when we do evil things, why we deserve praise when we do good things. It’s just not a mysterious lump of wonder stuff.
“Mysterious lump” no exclou el “mystery”, que n’hi ha molt, perquè la meravella és que malgrat l’evidència de la no existència d’éssers superiors i ordenadors, no ens ho acabem. A partir d’aquí, qui m’acusi de materialista pot tirar la primera pedra electrònica, o condemnar-me a l’ostracisme, una pràctica molt clàssica, també, però que en temps cristians es va pervertir en “ignorar” tot allò que no agradava o no encaixava.
Treballeu molt i no feu penitències estèrils, que us diria la meva assistent. Avui la repeteixo una mica, ara que és uns dies fora; però el propòsit d’esmena hi és
Since I'm getting into early Latin poetry, I have in mind to read a bunch of Ennius. I plan to post a few fragments, with a translation, and write up short comments on aspects that intrigue me. I follow the organization and numbering of the Skutsch commentary.Ennius was born in Rudiae in 239 BC. He was Messapian by birth and perhaps partly Oscan; his si […]
Well, my classes start tomorrow, and the year is shaping up to be a fascinating, but rather intense one. I'm taking two Greek classes; in one we're reading Lyric Poetry and the other is Book 24 of the Iliad. Also on the menu is a Latin class in which we're doing Seneca's play Thyestes as well as an independent study in Sanskrit. I'm […]
Horowitz is probably my favorite classical pianist; his interpretations are at one time fiery and have sort of a nervous energy about them, and at another soft and whimsical. This, however, is not what makes him a badass.In 1988 Horowitz was nominated for (and won) a Grammy award for his recording of Mozart's Piano Concerto No. 23. However, he skipped o […]
In the standard numbering of Mesomedes' poems, the first two are joined. I think it's quite a beautiful poem.ἄιεδε Μοῦσα μοι φίλη,μολπῆς δ' ἐμῆς κατάρχου,αὒρη δὲ σῶν ἀπ' ἀλσέων,ἐμάς φρένας δονείτω.Καλλιόπεια σοφά,Μουσῶν προκαθαγέτι τερπῶν,καὶ σοφὲ μυστοδότα,Λατοῦς γόνε, Δήλιε Παιάν,εὐμενεῖς πάρεστέ μοι.Sing to me, beloved muse,start up my […]
