Sort de la wikipedia, que ens escriu les entrades. I així la penya s’acostuma a llegir en anglès.

Com que en Parret és en part responsable del meu excel·lent gust musical, en posarem una de Johnny Cash, repe,

I no estic opinant sobre què diu la senyora entrevistada –cliqueu sobre el comentari per anar a la font, canalla–, sinó sobre l’ofici (no confondre amb professió) més antic del món, el de passar el raspall. Però cal dir res, si lo bonic és que “la societat civil se sobreentén i no se’n parla”. Que al capdavall és un resum de Wittgenstein, De la certesa.

Jean-Léon Gérôme (1824-1904). Diogenes. 1860. Oli sobre tela, 74.5 x 101 cm. The Walters Art Museum, Baltimore

William Faulkner. A rose for Emily. 1930

Poder celestial, que se oculta en los pliegues del tronco encefálico,
inagotable dote para el género humano in saecula saeculorum,

inconmensurable como la Vía Láctea eres
y múltiple como la hierba.

Poderosa hermana gemela de la inteligencia, de la mano
celebras con ella un melancólico parloteo.

Sí, con ardor nos inspiras en siempre renovadas metamorfosis,
como necedad femenina y como idiotez masculina,

cómo resplandeces en los ojos inyectados en sangre del pendenciero
y te escurres de puntillas en la arrogancia de aristocrático carraspeo,

cómo nos cubres con el fétido aliento de una musa ebria
y con el delirio mutisilábico del seminario filosófico.

¡Qué sería del eficaz sin ti, estupidez tonta del bote, de remate y de capirote,
que corres con ímpetu por sus venas, como una sobredosis de anfetaminas,

y del investigador sin la idea fija tras la cual traquetea a través de los blancos pasillos
de su instituto, como la rata en el laberinto!

Inútil recordar la Historia Universal, pues de quién se acuerda ella,
sino del vencedor en su napoleónica estulticia.

Y así conservamos el necio orgullo del ganador
y el sordo rencor del perdedor, sólo de vez en cuando edulcorado

por la charla ilustrada del predicador,
el cómico y el borrachín. Estupidez,

a menudo calumniada, que en tu astucia te muestras
más estúpida de lo que eres, protectora de todos los débiles,

sólo a los escogidos les concedes tu don más preciado,
la bendita simpleza de los simples.

Ellos son las páginas en blanco de tu gran libro,
cuyo sello no nos abres a ninguno de nosotros.

H. M. Enzensberger. En el laberinto de la inteligencia : guía para idiotas. Trad. Francesc Rovira. Anagrama, 2009.¹ P. 70-72.

L’objecte-llibre podria ser a les lleixes de lletra gran de les biblioteques públiques, però he penjat les tres pàgines del poema per si us atrauen els reptes visuals –no els de la discutible qualitat d’imatge del pdf.

El poema, o m’agrada, me n’agraden els passos de rosca, o no el copio. Llàstima que a la UAB no hi són ni Kiosk ni l’Im Irrgarten…

Que jo sàpiga l’edició electrònica ["legal" encara] no existeix –ni proves d’impremta ni format líquid. Una bendita simpleza prou previsible.

On raja metafísica de la bona és a Annoyed Librarian. Fa una temporada va canviar el seu blogspot per hostatjament a Library Journal amb una reestrena d’antologia: “Censors” are so scary!

Els meus estils d’homenatge es limiten a una cita bibliogràfica i afusellament de contingut. L’original no contenia cap enllaç (fora del títol de l’entrada, s’entén). I com sempre, com que és llatí, ho retallo i enganxo tal qual. Si hi ha vocabulari especialitzat que s’hagi d’aclarir, us el tradueixo en comentaris:

Friday, January 18, 2008

Don’t Share What You Know

Librarians tend to be nice people. I know some patrons who fear the withering glance of the bun-wearing spinster might disagree, but in general it’s true. Librarians want to help people, and usually they don’t mind getting little reward for all that help. Money’s not that important. A piece of chocolate and a kind word every few weeks keeps the librarians happy.

As the etymologically inclined among you undoubtedly know, “nice” didn’t always have the bland but generally positive connotations it does today. When the word appeared in English in the fourteenth century, it meant, according to the OED, “foolish; simple; silly; ignorant.” Now how do we feel about being nice?

Librarians are nice in all sorts of ways, but mostly because they want to help. They want to help people by sharing what they know, and sometimes they do know things. If we believe Francis Bacon that knowledge is power, it’s a wonder librarians don’t have more power. These days the pundits are apt to opine that information is power, or the control of information is power, or some such thing. Those who have more and more timely information have an edge over others. If this is true, then librarians should have more power, it would seem, and yet they don’t. Why? Because they’re too nice, in every sense of the term.

So do you want more power? Then don’t share what you know. It’s that simple. Don’t tell your patrons everything you know. Make them come back to you. Hold them captive to their own ignorance. If patrons were so smart, they wouldn’t have to come to the librarians for answers, now would they? No, they wouldn’t. Don’t teach them to fish. Don’t tell them how you found that information they were looking for. If they want the secrets of information mastery, they can damn well go to library school and be bored to death like the rest of us. Is that too much to ask? I didn’t think so.

Some librarians are even nice enough to share what they know with their colleagues. This just shows how selfless, and, dare I say it, nice librarians can be. Let’s be honest. What incentive do I have for sharing my knowledge with my colleagues? I keep my knowledge to myself and use it to my advantage. If I’m at a meeting and some backwards librarian isn’t hep to the latest library jive, I’m happy to hint at how much I know, and thus how superior I am, but I’m hardly likely to start giving workshops entitled, “Things I Know But You Don’t Because You’re Too Lazy to Learn Stuff on Your Own.” If my colleagues want to know about the latest twopointopian gobbledygook, they can slog through the blogs like I do. So what if I’m younger than them. It’s not like I graduated from library school yesterday. Things change. Keep up, but don’t expect me to help drag you into the new millennium.

And for the younger colleagues, my only incentive to share what I know with you is to make you my minions in case a power struggle ever breaks out in the library. You might think you know a lot, like those Library Student Journal folks who think they know more about libraries than I do, but there’s plenty you never learn about in library school. For example, I never had a class about power struggles in the library, but I learned everything I needed to know from Machiavelli, who would have made a fine assistant library director.

So if you want to look for advantages instead of like suckers, remember: knowledge is power. Don’t share what you know.

No us perdeu els comentaris de l’entrada original, pura calité. Lligat amb això, una informació vella que us pot interessar:

Hi ha programets, com ara HTTrack, que permeten descarregar llocs web. Sencerets. HTTrack és per a SO Windows i Unix; utilitzeu els termes de cerca website downloader. Podeu definir la profunditat d’enllaços a descarregar, de manera que obtindreu una còpia local i navegable de la web que us interessi. I podeu deifinir la tasca i reexecutar-la de tant en tant, per si hi ha hagut cap canvi. A mi, per exemple, m’ha interessat obtenir una còpia d’Annoyed Librarian, etapa blogspot, per

1. carregar-me-la al mòbil, a l’e-Reader amb navegador, a l’ordinador, … i navegar-hi en local com qui fulleja un llibre de contes sense necessitat de connectar-me a la wifi, i
2. tenir-ne una còpia a la meva biblioteca electrònica particular, ja que és un blog a blogspot, cosa que no garanteix la seva conservació permanent.

És un blog que, des del meu punt de vista, com a mínim els de la Library of Congress (que és biblioteca nacional) haurien de descarregar, catalogar, conservar i posar a disposició permanent dels lectors. Si encara no l’etapa actual a LJ, sí la temporada blogspot. Perquè com NO ens va aclarir l’Alonso Alarcón a les primeres Nits a l’àtic de la temporada, qui sap què passarà amb els comptes de Google, si en el futur caldrà o no pagar-hi l’hostatjament i quants comptes, en conseqüència, acabaran esborrats.

Em direu que és un blog en anglès de metafísica bibliotecària, y a quién le importa. Ah, farsants: voleu llegir en català, i que sigui literatura. Repasseu feeds i blogrolls, que n’hi ha que tanquen temporada i d’altres que ja han abaixat la persiana. I el Padicat, què hi diu, a tot plegat? Uns quants extractes:

Tanmateix, la BC no està interessada en preservar o oferir accés a recursos digitals de persones o institucions que no volen tenir els seus materials en el projecte. Per això, garanteix als productors de pàgines web susceptibles de formar part del projecte la possibilitat de no publicar en obert les pàgines web capturades. Si vostè o la seva entitat no vol formar part del Patrimoni Digital de Catalunya, el convidem a comunicar la negativa a padicatbnc.cat.

• que entre que proposes un lloc web  i te’l capturen poden passar entre 6 i 12 mesos
• que aquestes són les webs de llengua i literatura presents al directori
• i que també ja hi tenim el blogspot del diputat Jordi Xuclà (un blog encara en actiu i sense canvis de temporada): a fe que de representatiu ho és, però fa entendre que ens trobem en una economia de guerra i que no som prou colla, treballant-hi.

Dues previsions conclusionals:

• Ja sé que la gent ho fa i és un detall que agrada, però malfieu-vos de les edicions pòstumes de temporades anteriors de blogs en el format que sigui (pdf, d’aquí a uns dies epub…) No tenen cap mena de gràcia comparats amb un site navegable clavadet a l’original com es pot aconseguir amb HTTrack i assimilats.
• Feu les vostres còpies personals, que ja les compartirem via p2p, que és el que s’ha fet sempre. L’streaming no tindrà present fins que els navegadors no renderitzin com pertoca: ni per a vídeos, ni per a captures de Padicat, de moment.