Aquesta senyora va xerrar-ho al CCCB el proppassat 4 de maig.

Michela Marzano. Extension du domaine de la manipulation : de l’entreprise à la vie privée. Grasset & Fasquelle, 2008

Fragment de la “Introduction” enllaçada:

Depuis les années 1970, l’Occident est sorti progressivement de ce que Michel Foucault appelait alors l’univers ” disciplinaire “, mis en place sur les ruines du vieil ordre médiéval. Cette sortie d’un monde ordonné a débouché sur un nouvel horizon, beaucoup plus ouvert, laissant chacun face à lui-même. Au fur et à mesure des années, d’importantes mutations technologiques ont d’ailleurs accéléré cette émancipation des individus et engendré un nouveau type de capitalisme. Les modifications culturelles et psychologiques qui ont accompagné ces transformations de la société libérale ont produit un ” hyper-individualisme “, un sentiment d’insignifiance, un narcissisme dont certains ne cessent de condamner les effets dévastateurs en Occident. Mais leurs discours, souvent brillants, sont vains. Ils n’ont d’ailleurs aucune prise sur le monde. Et pour cause. Nous assistons aujourd’hui à ce qu’on appelle en jargon épistémologique un “changement de paradigme ” qui peut donner le vertige, mais se révèle extrêmement séduisant. Du modèle “paternaliste”, selon lequel l’autorité religieuse, morale ou politique pouvait constamment interférer avec la liberté des individus au nom du Bien ou de la prévention du Mal, nous sommes passés à un modèle ” individualiste “, selon lequel personne ne peut mieux que l’individu lui-même déterminer sa conception du Bien, et donc ce qu’il veut ou ne veut pas faire. C’est la réalisation du rêve libéral d’Isaiah Berlin qui évoque le désir intrinsèque de tout homme de devenir sujet de sa propre vie : “Par-dessus tout, je désire me concevoir comme un être pensant, voulant, agissant, assumant la responsabilité de ses choix et capable de les justifier en s’appuyant sur sa propre vision des choses.” Désormais, dans ce nouveau paradigme, la liberté se peint, d’après nous, sous les traits d’un triptyque de valeurs prometteuses : authenticité, volontarisme, autonomie. L’individu contemporain, qui ne se laisse plus enfermer dans un rôle que d’autres lui avaient assigné, a le sentiment de pouvoir enfin devenir ce qu’il est : c’est le culte de l’authenticité. Branché sur son portable et en liaison avec le monde entier, il pense posséder les moyens matériels et technologiques de réaliser ce qu’il veut : c’est le culte du volontarisme. Libéré des anciennes contraintes morales, qui lui dictaient ce qu’il devait faire, l’homme occidental se croit capable de déterminer précisément ce qu’il désire : c’est le culte de l’autonomie.

Tingueu en compte una opinió a Amazon.fr,

La démonstration est claire et le style est agréable. Ce que l’on peut regretter dans cet essai, c’est l’absence d’idée vraiment nouvelle et une vision parfois assez manichéenne de l’entreprise. Contrairement à d’autres auteurs – sociologues, économistes, psychologues – Michela Marzano n’a sans doute qu’une connaissance très théorique de l’entreprise, et c’est ce qui fait parfois la faiblesse du propos.
Sur des thèmes similaires, “Les Managers de l’âme” de Valérie Brunel ou “Le coût de l’excellence” de Nicole Aubert et Vincent de Gaulejac sont beaucoup plus convaincants et novateurs (cf. mes critiques).

Que jo, ni idea.

A Salvador Sostres, un estil d’home que es fa imitar.

Morir-se de pena és una cosa molt trista i natural, com cavar-se el clot i perdre’s un enllaç d’aquesta entrada. Endevinar quin temps farà és una possibilitat estadística, però també té trampa reescriure els guions sobre la marxa. La cal·ligrafia és un esforç de titans i per això la meva lletra només me l’entenc jo, sobretot perquè no hi ha res a dir ni a objectar. Perquè una cosa és anar a esmorzar fora i comprovar que fa bon temps i l’altra que et doni la gana disfrutar-ho per imperatiu hormonal. Cal tenir principis i objectius definits.

Per als lloscos: quan us canseu de que els envans de la vostra habitació siguin de paper, mudança up to the next level: una amb els envans de llibres.

Dan Walsh; Jim Davis. Garfield minus Garfield. 2009, 29 d'abril

Alors, malgré lui (malgrat aquest temps escamitològic, s’entén), i mentre haguem d’aguantar una estona més aquests envans de paper, fem cas de l’humorista i tanquem-nos a l’habitació amb una bona pel·lícula que ens ensordeixi, per si el Barça o Lost o l’evolució lògica de la vida sentimental dels veïns, aquests que fan manetes a l’hora de dinar i quan volen deixar-ho diuen que és perquè a ella no li agrada el concepte de brutícia d’ell.

Jo a la meva pel·li, una que van tornar dissabte a la biblioteca on treballava i que immediatament em vaig autoprestar:

Billy Wilder. Ariane [= Love in the afternoon]

Es troba a algunes biblioteques públiques de la província de Barcelona, i si no us ve de gust estirar les cames ni demanar-la per préstec interbibliotecari (1,20 € i 7-10 dies d’espera, segons biblioteca) segur que se’n troba algun torrent de qualitat aproximada, com aquest.

Jo no asseguro que ja me l’hagi mirada i que en aquests moments en recordi tota la trama: ara mateix estic obcecada amb una entrada pendent sobre profecies 2.0 que ja em fregeix, sobretot després de l’experiència passiva de dimecres. I si faig aquest apunt és –moment eco eco de Narcís– perquè la llibreta ja té 5 (5!) subscriptors, comptant-me a mi, en l’únic col·lector de feeds que obro. En la meva circumstància m’ha semblat un input excessiu, tenint en compte que segons les estadístiques del blog sembla ser que hi ha qui també ha accedit a alguna entrada des del servei de mail de l’ajuntament de capital de província catalana on fa més anys que no passejo.

Caro diario, etc. Potser interessa: la Nuri del Grau m’ha demanat que si us plau li comprés el paper El País, que li faria un favor. La contribució del mig veïnatge. Com que sóc incapaç de passar les pàgines del diari de dreta a esquerra, he llegit la literatura futbolística primer –el Guardans me l’he guardat pel final i per la pròxima entrada.

It's vandalism, not art

Del fúmbol us en copio una frase, el destil·lat més pur de la malta d’enguany:

Enfrente, Xavi [1], padre junto a Guardiola [2] de la admirable y productiva ingeniería genética azulgrana, manejó el encuentro con su toque homérico.

José Sámano. “El fútbol brinda por el Barça”. El País [edició paper]. Madrid, 2009, 3 de maig. P. 56 vida & artes [sic]

[1] 1,70, terrassenc, posats a insultar la vostra cultura mitjana
[2] 1,80-1,82, de Santpedor (Barcelona) i metrosexual avant la parôle –com tots els santpedorencs que conec, no només l’Isidre Lluçà

Com que sospiten que Corín Tellado era lesbi, els paios ara volen ser mariques. És a dir, periodistes esportius, que és l’especialitat més sol·licitada a la facultat de Comunicació de la UAB. Si em permeteu una modesta tesi tangent, perquè em vaga que parleu amb propietat: de poesia no se’n pixa, ni ara ni mai. La poesia que mames, te la quedes. En tot cas, si NO saps mamar poesia pixes cantarella. Més transparent, el flux vaginal en un momento dado.

L'equip del moment

Morir-se de cirrosi també és trist i l’humor negre desgasta, tot i l’acudit de psicòleg

la meva nòvia vol pintar blanca la paret. A mi m’agradaria pintar la paret de color blanc, però em fot que ella se surti amb la seva.

No hi incorreu ni se us acudeixi patir gaire, que per això us escric entrades de rellotgeria barata: posada a fer-vos perdre la patientia, “amb el·lipsi y cartón”.

Per si algú dubtava de les meves autèntiques inclinacions, la setmana que ve aniré a fotre’m una llet a la muntanya, que en això no és traïdora: tinc dos dies de festa, un bastó telescòpic i el turmell en plena forma. Tot era saber esperar el dia i l’hora sense posar-se gaire histèric ni matar-se gaire públicament a palles. Que com bé deia l’amo Freud, això afecta a les normalitats cerebral, física i nerviosa.

G. K. Chesterton. Ortodoxia. Alta Fulla 2002 (2)

Encara el tinc a mitges. La mico de la Morenita me’l va agafar i n’ha fet una lectura en diagonal, d’aquelles absolutament desendreçades, de catalogador. Llegeixo el mateix exemplar que ella, una que em sembla traducció molt llegible en paper d’Alfonso Reyes (1917), a manca del text original. Per unes vacances amb e-llibre queda decidir si la traducció és o no excel·lent, contrastant-la amb la versió electrònica del Project Gutenberg: Chesterton. Orthodoxy. Release date: 1994-05-01.

Però ja en puc dir dues coses sense por d’equivocar-me gaire:

• Chesterton s’aferra als seus quasiparadisos coneguts (no en diria artificials, vès quina mania) com qui s’aferra a qualsevol clau roent perquè no vol considerar el suïcidi civil, ni material, com a opció; tot i que tenia la sensació que li pintaven bastos. Tampoc el podria considerar seguint aferrat als seus valors. Contradictio mea.
• Aquests quasiparadisos són: els contes de fades (que ell considera sensatíssims: ja els podem revisar una mica, si penso en la Blancaneu i alguns altres) i el cristianisme, els valors del qual considera indiscutibles, tot i que ell va escriure-hi en contra quan era jove.

Es tracta del “més val boig conegut” de tota la vida. No li feia mandra rebatre qualsevol provocació amb un nou llibre, però no va gosar admetre, tenint en compte que va viure ja la decadència de l’Imperi britànic, que els valors cristians havien raptat la bondat, veritat i bellesa, que són universals previs i presents actualment en totes les cultures. Només cal llegir una mica els grecs clàssics per a entendre-ho.

Desmuntar el tinglado, el deus ex machina que per descomptat no comença amb Chesterton, actualment em supera. Molts gnòstics rellisquen també per aquestes pendents.  Les meves tries personals ja m’exclouen d’abordar-ho des de la investigació científica, però potser sí que es pot fer quelcom il·lustratiu en el camp de la filosofia. Hauré de tornar a llegir els gnòstics de costat amb Daniel C. Dennett, però no de costat amb Dawkins, que em sembla un soberg que no calcula la repercussió dels seus actes: la parida dels autobusos londinencs, el “deixa de preocupar-te i disfruta de la vida”, advoca sense voler-ho per una amoralitat que era precisament el que Chesterton, i servidora, rebutjaríem, segurament per un motiu semblant: cal viure tranquils per poder treballar en ordre i en pau.

“Why Darwin’s idea is so dangerous: Daniel Dennett” en Jonathan Miller. The Atheism tapes. BBC, 2005

Daniel Dennett: Yes we have a soul, but it’s mechanical. But it’s still a soul. It still does the work that the soul was supposed to do. It is the seed of reason, it is the seed of moral responsability. It’s why we are appropriate objects of punishment when we do evil things, why we deserve praise when we do good things. It’s just not a mysterious lump of wonder stuff.

“Mysterious lump” no exclou el “mystery”, que n’hi ha molt, perquè la meravella és que malgrat l’evidència de la no existència d’éssers superiors i ordenadors, no ens ho acabem. A partir d’aquí, qui m’acusi de materialista pot tirar la primera pedra electrònica, o condemnar-me a l’ostracisme, una pràctica molt clàssica, també, però que en temps cristians es va pervertir en “ignorar” tot allò que no agradava o no encaixava.

Treballeu molt i no feu penitències estèrils, que us diria la meva assistent. Avui la repeteixo una mica, ara que és uns dies fora; però el propòsit d’esmena hi és