Ja no són dies de caminar a migdia però el sol ja picava quan he fotografiat el camp i la parra que a la tardor perfuma aqueixa avinguda. De resultes de l’entrada d’ahir amb els comentaris de l’Amelia i la Clidice, em ve a la memòria un pres polític perpetu que va dir:
[VO] Whithout some kind of loving, a man withers like a grape on a dying vine.
És a dir:
[VE] Un hombre sin amor de ninguna clase se seca como la uva en la cepa agotada.
30. Els càstigs del Senyor han estat severs, però no m’ha abandonat a la mort. (Sl 117, 18). La citació s’entén així: l’home moltes vegades és inconstant i indisciplinat, i és poruc només quan sent el cos amarat de dolors. D’aquí es comprèn com el diable enganyà el primer home quan l’inflà de vanitat fins a fer-li desitjar el que no devia. Com a conseqüència, l’home conegué la tristesa i el dolor. L’home té por de l’esforç, és oblidós per vanitat i manté una absurda confiança a saltar-se les lleis. Però la por a Déu ultrapassa tot l’anterior, perquè l’home no deixa de tremolar per la temença des que es troba en presència de Déu i sap perfectament que la resta no compta en absolut. Certament la por a Déu li corre per totes les venes, i a la fi l’home decideix d’abraçar l’amor, quan comença a estimar Déu i a pensar què pot fer per apaivagar-lo, a fi que oblidi la injustícia humana. Però, quan l’home cerca l’amor diví, Déu no deixa de castigar-lo amb contínues fatigues, per tal que aquell digui ple de confiança: «Castigant-me amb el seu flagell, m’ha castigat a mi, que sóc un pecador, aquell qui és el Senyor de totes les coses. Tanmateix, en aquest terrible càstig no m’ha lliurat a les penes infernals. Com que l’estimo, l’he pregat, li he confessat els meus pecats. Practico la paciència i la prudència a conèixer el recte judici que ha fet de les meves culpes. I m’apresso, llavors, a volar al seu costat amb dues ales, la de la ciència del bé i la de la ciència del mal: amb l’ala dreta em sostindré l’esquerra fins a avançar en el camí de la rectitud i la justícia.»
(…)
Hildegarda de Bingen. “Segona visió”. Llibre de les obres divines. Traducció d’Isabel Segarra i Añón. Proa, 1997 (Clàssics del cristianisme; 65)
En part dedicat a les dues colles de quillacos a qui els Mossos estan identificant ara mateix, i més en concret al pringat que els vacil·lava més, a qui s’enduen.
Since I'm getting into early Latin poetry, I have in mind to read a bunch of Ennius. I plan to post a few fragments, with a translation, and write up short comments on aspects that intrigue me. I follow the organization and numbering of the Skutsch commentary.Ennius was born in Rudiae in 239 BC. He was Messapian by birth and perhaps partly Oscan; his si […]
Well, my classes start tomorrow, and the year is shaping up to be a fascinating, but rather intense one. I'm taking two Greek classes; in one we're reading Lyric Poetry and the other is Book 24 of the Iliad. Also on the menu is a Latin class in which we're doing Seneca's play Thyestes as well as an independent study in Sanskrit. I'm […]
Horowitz is probably my favorite classical pianist; his interpretations are at one time fiery and have sort of a nervous energy about them, and at another soft and whimsical. This, however, is not what makes him a badass.In 1988 Horowitz was nominated for (and won) a Grammy award for his recording of Mozart's Piano Concerto No. 23. However, he skipped o […]
In the standard numbering of Mesomedes' poems, the first two are joined. I think it's quite a beautiful poem.ἄιεδε Μοῦσα μοι φίλη,μολπῆς δ' ἐμῆς κατάρχου,αὒρη δὲ σῶν ἀπ' ἀλσέων,ἐμάς φρένας δονείτω.Καλλιόπεια σοφά,Μουσῶν προκαθαγέτι τερπῶν,καὶ σοφὲ μυστοδότα,Λατοῦς γόνε, Δήλιε Παιάν,εὐμενεῖς πάρεστέ μοι.Sing to me, beloved muse,start up my […]