Parra de Serragalliners

Ja no són dies de caminar a migdia però el sol ja picava quan he fotografiat el camp i la parra que a la tardor perfuma aqueixa avinguda. De resultes de l’entrada d’ahir amb els comentaris de l’Amelia i la Clidice, em ve a la memòria un pres polític perpetu que va dir:

[VO] Whithout some kind of loving, a man withers like a grape on a dying vine.

És a dir:

[VE] Un hombre sin amor de ninguna clase se seca como la uva en la cepa agotada.

Per si ho voleu llegir en .doc

Morris L. West, un cas com un cabàs que va morir amb les botes posades. En Bezsonoff vol morir amb la mateixa felicitat. Dos anys després encara no se n’ha desdit.

Diapasó

Tria la seva freqüència.

(…)

30. Els càstigs del Senyor han estat severs, però no m’ha abandonat a la mort. (Sl 117, 18). La citació s’entén així: l’home moltes vegades és inconstant i indisciplinat, i és poruc només quan sent el cos amarat de dolors. D’aquí es comprèn com el diable enganyà el primer home quan l’inflà de vanitat fins a fer-li desitjar el que no devia. Com a conseqüència, l’home conegué la tristesa i el dolor. L’home té por de l’esforç, és oblidós per vanitat i manté una absurda confiança a saltar-se les lleis. Però la por a Déu ultrapassa tot l’anterior, perquè l’home no deixa de tremolar per la temença des que es troba en presència de Déu i sap perfectament que la resta no compta en absolut. Certament la por a Déu li corre per totes les venes, i a la fi l’home decideix d’abraçar l’amor, quan comença a estimar Déu i a pensar què pot fer per apaivagar-lo, a fi que oblidi la injustícia humana. Però, quan l’home cerca l’amor diví, Déu no deixa de castigar-lo amb contínues fatigues, per tal que aquell digui ple de confiança: «Castigant-me amb el seu flagell, m’ha castigat a mi, que sóc un pecador, aquell qui és el Senyor de totes les coses. Tanmateix, en aquest terrible càstig no m’ha lliurat a les penes infernals. Com que l’estimo, l’he pregat, li he confessat els meus pecats. Practico la paciència i la prudència a conèixer el recte judici que ha fet de les meves culpes. I m’apresso, llavors, a volar al seu costat amb dues ales, la de la ciència del bé i la de la ciència del mal: amb l’ala dreta em sostindré l’esquerra fins a avançar en el camí de la rectitud i la justícia.»

(…)

Hildegarda de Bingen. “Segona visió”. Llibre de les obres divines. Traducció d’Isabel Segarra i Añón. Proa, 1997 (Clàssics del cristianisme; 65)

En part dedicat a les dues colles de quillacos a qui els Mossos estan identificant ara mateix, i més en concret al pringat que els vacil·lava més, a qui s’enduen.