Himne a l’estupidesa

de Hans Magnus Enzensberger (“Hymne an die Dummheit”, originalment a Kiosk : Neue Gedichte. 1995) i em sembla que molt ben traduït al castellà per Francesc Rovira:

Poder celestial, que se oculta en los pliegues del tronco encefálico,
inagotable dote para el género humano in saecula saeculorum,

inconmensurable como la Vía Láctea eres
y múltiple como la hierba.

Poderosa hermana gemela de la inteligencia, de la mano
celebras con ella un melancólico parloteo.

Sí, con ardor nos inspiras en siempre renovadas metamorfosis,
como necedad femenina y como idiotez masculina,

cómo resplandeces en los ojos inyectados en sangre del pendenciero
y te escurres de puntillas en la arrogancia de aristocrático carraspeo,

cómo nos cubres con el fétido aliento de una musa ebria
y con el delirio mutisilábico del seminario filosófico.

¡Qué sería del eficaz sin ti, estupidez tonta del bote, de remate y de capirote,
que corres con ímpetu por sus venas, como una sobredosis de anfetaminas,

y del investigador sin la idea fija tras la cual traquetea a través de los blancos pasillos
de su instituto, como la rata en el laberinto!

Inútil recordar la Historia Universal, pues de quién se acuerda ella,
sino del vencedor en su napoleónica estulticia.

Y así conservamos el necio orgullo del ganador
y el sordo rencor del perdedor, sólo de vez en cuando edulcorado

por la charla ilustrada del predicador,
el cómico y el borrachín. Estupidez,

a menudo calumniada, que en tu astucia te muestras
más estúpida de lo que eres, protectora de todos los débiles,

sólo a los escogidos les concedes tu don más preciado,
la bendita simpleza de los simples.

Ellos son las páginas en blanco de tu gran libro,
cuyo sello no nos abres a ninguno de nosotros.

H. M. Enzensberger. En el laberinto de la inteligencia : guía para idiotas. Trad. Francesc Rovira. Anagrama, 2009.¹ P. 70-72.

L’objecte-llibre podria ser a les lleixes de lletra gran de les biblioteques públiques, però he penjat les tres pàgines del poema per si us atrauen els reptes visuals –no els de la discutible qualitat d’imatge del pdf.

El poema, o m’agrada, me n’agraden els passos de rosca, o no el copio. Llàstima que a la UAB no hi són ni Kiosk ni l’Im Irrgarten…

Que jo sàpiga l’edició electrònica ["legal" encara] no existeix –ni proves d’impremta ni format líquid. Una bendita simpleza prou previsible.

Josep Carner. El repensament

Ara mateix he vorejat la casa
on és la meva amor, i me n’allunyo
desemparat; la nit, al meu darrera,
o per condol o per retret sospira,
tan entenent.—Oh casa benaurada
on és aquella que jo tant volia,
daurada sota la pantalla rosa,
destriant als pomells la flor cansada,
o immòbil, fascinada per un llibre!
Oh, bellament m’hauria estat promesa,
no fos l’atzar que, el que teixeix, esbulla.
El pare altiu, la mare delerosa
haurien fet venir per a la festa
les figures il·lustres de la vila,
i sota el gran esclat de les aranyes,
jo hauria dut, amb una reverència,
l’anell religiós a la petita
destra manyaga; i, en sonant, la música
ens hauria fet moure per les sales
en giravolts, descantaments i anelles;
i les donzelles enfarbalanades,
baixant els ulls, amb púdica malícia,
a cada amic o peresós o tímid
haurien senyalat les nostres cares
solemnement plegades i vermelles.
Però l’atzar ha esgarriat les coses.—
Una vegada que érem junts a veure
la nit, cingle suspès de l’estelada,
ella s’entemorí, tota en fretura
d’embolcallar-se en la penombra tèbia,
de veure el pàmpol de son llum benigne
i de sentir l’agulla del rellotge,
mentre que en mi creixia la volença
d’anar per estretalls, córrer pendissos
al so del vent que sota el cim grinyola;
d’alliberar-me l’ànima, copsada
pel Cupidell de les amors tranquil·les
—el que teixeix pacífiques garlandes
amb marialluïses i amb aromes—;
d’estalonar fantasmes impossibles
que mai no es donen del vivent als braços;
n’hi ha que lliuren els seus pits de vori,
al so d’un cap subtil, damunt les ones
o vagament en el celatge suren,
tornant-se núvol que la lluna besa.

A “Ofrena”, dins de Poesia. Text revisat i establert per Jaume Coll. 1992 [orig. 1957]. A la venda, sembla introbable: l’haurem de digitalitzar pel morro.

• Avui se m’acut que el primer present d’indicatiu del segon vers és el gran responsable de la meva fixació per aquest poema. I disculpeu el solipsisme però és que me n’acabo de readonar, probablement gràcies a la meva memòria de lluç; i mira que l’he recitat vegades, i també escoltat de diverses veus.
• Enric Cassany, t’hauríem d’haver filmat, a classe.

Whatever it was, infection

Despair

Who is he?
A railroad track toward hell?
Breaking like a stick of furniture?
The hope that suddenly overflows the cesspool?
The love that goes down the drain like spit?
The love that said forever, forever
and then runs you over like a truck?
Are you a prayer that floats into a radio advertisement?
Despair,
I don’t like you very well.
You don’t suit my clothes or my cigarettes.
Why do you locate here
as large as a tank,
aiming at one half of a lifetime?
Couldn’t you just go float into a tree
instead of locating here at my roots,
forcing me out of the life I’ve led
when it’s been my belly so long?

All right!
I’ll take you along on the trip
where for so many years
my arms have been speechless

Anne Sexton

La direcció d’aquest blog es reserva l’opinió sobre el material que hi publica.

Miquel Bauçà. “No és avui que m’amoïna…”

No és avui que m’amoïna.
Ben segur, deu ser demà:
per això lluco el diari.
Si fos savi, aquest gust foll,
ja fa temps que no l’hauria.
Però sembla que, aquest feix,
el duré fins que no em pari.
Glopejar i envestir al trot
és ben clar que m’extravia.
Posar fites? Però com?
Si, per molt que les enfonso,
es calciguen just el temps
que disposo per clavar-les!
Si amb ardor, a cremadent,
no pensant ni si fa fosca,
em disparo a repartir-les,
l’errament es fa més gran
i l’esglai perd la mesura.

Miquel Bauçà. Les Mirsines (Colònia de vacances). 1983

“Fulla de rosa”, de la tieta

Carrer Anselm Clavé, prop de la cantonada amb Sant Ramon. Cerdanyola, 2009, 6 de maig

Els falciots dallaven l’aire.
Topàrem d’ulls. L’amor vingué.
Ja no ens parlàvem poc ni gaire
a banda i banda d’un roser.

Or de la posta es consumia
de ma mirada el delit
i era la vostra tota pia
com de serenes de la nit.

I jo vaig témer l’escomesa,
per tal encís, d’un pobre esbull:
ja el mot incert de la feblesa,
ja el mot cruel de tan curull,

quan d’una rosa, amb delicat
vol inaudible,
caigué una fulla en pietat,
record suau de l’impossible
i surt lleuger de comiat.

Un respecte a les tietes poetes. Aquesta meva es diu Josefina. En tinc més. I les teves?