Teoria de la literatura i literatura comparada: who is who?

Dijous passat, tornant de dinar plegats tots els del diari, algun cap de secció va cridar caca! en trepitjar-ne una. Ja és estar de sort.

Després de llegir les metàfores alegroies que segueixen, la conclusió és que cada epifania és única i transferible:

Mensajes
ENRIC GONZÁLEZ
EL PAÍS  -  Pantallas – 22-05-2009

La paranoia es típica del narcisista frustrado. Ve en los demás sus propios defectos, que no es capaz de asumir, y acaba sintiéndose rodeado de enemigos, peligros y mensajes cifrados. Conviene no confundirla con la susceptibilidad. No sé de qué se trata en este caso. Confío en que sea simple susceptibilidad. Pero yo también empiezo a captar mensajes ocultos. Me explico. ¿Están familiarizados con las teorías freudianas acerca de los excrementos? Dice Freud que el bebé relaciona el excremento, lo primero que es capaz de producir por sí solo, con los deseos del Otro (la madre), porque es el Otro quien le instruye en la necesidad de hacerlo y, más adelante, en la necesidad de hacerlo sólo en determinados momentos y lugares. Piensa que su evacuación intestinal produce placer en el Otro, y acaba identificando el excremento con algo maravilloso. Seguramente he leído mal a Freud, no me hagan mucho caso. De todas formas, el psicoanálisis identifica el excremento con la riqueza y, más en concreto, con el dinero.

Dicho esto, ¿no ven ustedes un clarísimo mensaje subliminal en la actual temporada de Supervivientes? El concurso exótico de Telecinco está dominado por la caca. Ése es el gran tema de conversación de los infelices de la isla: si hoy han defecado ya tres veces, si ayer cuatro… Entre tanta diarrea, se nos informa de que el superviviente Santi debe abandonar la isla porque sólo ha defecado dos veces en dos meses. Carezco de formación médica, pero me parece poco.

Llámenme paranoico, si quieren: empiezo a convencerme de que este Supervivientes no es más que un gran quejido onírico, un grito que surge del subconsciente de los directivos de Telecinco. En plena caída de la publicidad y de los beneficios, es decir, en pleno síndrome de abstinencia por la reducción del dineral que ganaban antes, uno de sus programas se vuelca en la cuestión excrementicia. Está clarísimo, ¿no? Es como un llanto secreto por la pasta perdida. O quizá no. En ese caso, disculpen. Será que yo también me he vuelto susceptible, o paranoico.

Isherwood & Auden

Aquest cagarro a la secció vida&artes, p. 61. Salto a la p. 64, l’última. L’hipervincle és una plagasitat redundant com totes les meves:

La caca
JUAN JOSÉ MILLÁS
EL PAÍS  -  Última – 22-05-2009

Era la hora de la siesta y me encontraba tumbado en el sofá, aturdiéndome con un programa cualquiera de la tele, cuando sufrí un arrebato místico en cuyo transcurso los dioses (porque eran varios) me revelaron que el sentido de la vida del hombre era la producción de caca. La sorpresa, como comprenderán, fue superlativa, de modo que volví a preguntar y recibí idéntica respuesta. Por lo visto, hemos sido creados, al igual que el resto de los animales, para producir aquello que tomamos equivocadamente por un residuo. El residuo somos nosotros. La caca es la estrella, por eso hay tantas clases de heces, cada una con su textura moral y su tamaño físico, desde la de la mosca a la de Federico Trillo. Los dioses no nos quieren por nuestra alma, sino por nuestros excrementos, que dan lustre al mundo vegetal. El mundo vegetal, a la chita callando, resulta que es el rey de la creación, de ahí que los perros levanten la pata cuando pasan junto a un árbol: es su modo de orar, porque los perros saben a qué han venido a este mundo y quién es quién.

Una vez más, pensé en medio del arrebato místico, los sentidos nos han engañado. Decía Freud en un célebre artículo que el narcisismo del hombre ha sufrido a lo largo de su historia tres grandes heridas. La primera fue descubrir que no éramos el centro del Universo; la segunda, que descendíamos del mono; la tercera, que nuestra existencia no la dirige el “yo”. Me fastidia haber dado con la cuarta, pues jamás he envidiado el destino cruel de los descubridores. Quizá algún día mi nombre figure junto al de Copérnico, al de Darwin, al de Freud, genios que supieron mirar adonde debían para no dejarse engañar por las apariencias. Bien, ¿y qué? ¿Qué importa figurar en ese cuadro de honor cuando sabes que lo único que los dioses esperan de ti es que vayas al baño con regularidad?

En part dedicat a un reporter de televisió pública que avui es lamentava, a la barra on serveixo copes, que, per imperatiu circense, ha d’estar cobrint el Barça-Manchester i altres pets associats fins dijous al vespre. Em pregunto si a les quatre rates a qui ni ens va ni ens ve la història no ens podrien reobrir els refugis antiaeris, en dies com avui.

Pau, salut, estil, comes, i barra lliure per qui s’ofegui.

A passar comincia tu, que deixo les plantes a la banyera

A Jaume Subirana per haver escrit els diàlegs de Ho sap el ministre? Les meves reverències més sinceres. Com se sol dir: ets el puto amo.

A Salvador Sostres, un estil d’home que es fa imitar.

Morir-se de pena és una cosa molt trista i natural, com cavar-se el clot i perdre’s un enllaç d’aquesta entrada. Endevinar quin temps farà és una possibilitat estadística, però també té trampa reescriure els guions sobre la marxa. La cal·ligrafia és un esforç de titans i per això la meva lletra només me l’entenc jo, sobretot perquè no hi ha res a dir ni a objectar. Perquè una cosa és anar a esmorzar fora i comprovar que fa bon temps i l’altra que et doni la gana disfrutar-ho per imperatiu hormonal. Cal tenir principis i objectius definits.

Per als lloscos: quan us canseu de que els envans de la vostra habitació siguin de paper, mudança up to the next level: una amb els envans de llibres.

Dan Walsh; Jim Davis. Garfield minus Garfield. 2009, 29 d'abril

Alors, malgré lui (malgrat aquest temps escamitològic, s’entén), i mentre haguem d’aguantar una estona més aquests envans de paper, fem cas de l’humorista i tanquem-nos a l’habitació amb una bona pel·lícula que ens ensordeixi, per si el Barça o Lost o l’evolució lògica de la vida sentimental dels veïns, aquests que fan manetes a l’hora de dinar i quan volen deixar-ho diuen que és perquè a ella no li agrada el concepte de brutícia d’ell.

Jo a la meva pel·li, una que van tornar dissabte a la biblioteca on treballava i que immediatament em vaig autoprestar:

Billy Wilder. Ariane [= Love in the afternoon]

Es troba a algunes biblioteques públiques de la província de Barcelona, i si no us ve de gust estirar les cames ni demanar-la per préstec interbibliotecari (1,20 € i 7-10 dies d’espera, segons biblioteca) segur que se’n troba algun torrent de qualitat aproximada, com aquest.

Jo no asseguro que ja me l’hagi mirada i que en aquests moments en recordi tota la trama: ara mateix estic obcecada amb una entrada pendent sobre profecies 2.0 que ja em fregeix, sobretot després de l’experiència passiva de dimecres. I si faig aquest apunt és –moment eco eco de Narcís– perquè la llibreta ja té 5 (5!) subscriptors, comptant-me a mi, en l’únic col·lector de feeds que obro. En la meva circumstància m’ha semblat un input excessiu, tenint en compte que segons les estadístiques del blog sembla ser que hi ha qui també ha accedit a alguna entrada des del servei de mail de l’ajuntament de capital de província catalana on fa més anys que no passejo.

Caro diario, etc. Potser interessa: la Nuri del Grau m’ha demanat que si us plau li comprés el paper El País, que li faria un favor. La contribució del mig veïnatge. Com que sóc incapaç de passar les pàgines del diari de dreta a esquerra, he llegit la literatura futbolística primer –el Guardans me l’he guardat pel final i per la pròxima entrada.

It's vandalism, not art

Del fúmbol us en copio una frase, el destil·lat més pur de la malta d’enguany:

Enfrente, Xavi [1], padre junto a Guardiola [2] de la admirable y productiva ingeniería genética azulgrana, manejó el encuentro con su toque homérico.

José Sámano. “El fútbol brinda por el Barça”. El País [edició paper]. Madrid, 2009, 3 de maig. P. 56 vida & artes [sic]

[1] 1,70, terrassenc, posats a insultar la vostra cultura mitjana
[2] 1,80-1,82, de Santpedor (Barcelona) i metrosexual avant la parôle –com tots els santpedorencs que conec, no només l’Isidre Lluçà

Com que sospiten que Corín Tellado era lesbi, els paios ara volen ser mariques. És a dir, periodistes esportius, que és l’especialitat més sol·licitada a la facultat de Comunicació de la UAB. Si em permeteu una modesta tesi tangent, perquè em vaga que parleu amb propietat: de poesia no se’n pixa, ni ara ni mai. La poesia que mames, te la quedes. En tot cas, si NO saps mamar poesia pixes cantarella. Més transparent, el flux vaginal en un momento dado.

L'equip del moment

Morir-se de cirrosi també és trist i l’humor negre desgasta, tot i l’acudit de psicòleg

la meva nòvia vol pintar blanca la paret. A mi m’agradaria pintar la paret de color blanc, però em fot que ella se surti amb la seva.

No hi incorreu ni se us acudeixi patir gaire, que per això us escric entrades de rellotgeria barata: posada a fer-vos perdre la patientia, “amb el·lipsi y cartón”.

Per si algú dubtava de les meves autèntiques inclinacions, la setmana que ve aniré a fotre’m una llet a la muntanya, que en això no és traïdora: tinc dos dies de festa, un bastó telescòpic i el turmell en plena forma. Tot era saber esperar el dia i l’hora sense posar-se gaire histèric ni matar-se gaire públicament a palles. Que com bé deia l’amo Freud, això afecta a les normalitats cerebral, física i nerviosa.