Una bandera amb un peix vermell, cedres, pollancres i magnoliers a la primavera, la formació al pati de cada dilluns, el dinar de cada laborable al bar a rebentar, la pista d’atletisme, extensions de telèfon, l’aigua i la màquina de cafès, moltes armilles reflectants d’equips diferents, marcials salutacions a l’alta jerarquia dels Space Marine Librarian trainees, tantes batalletes per explicar en endavant a la compagnia. Just the beginning.
Si ets un xoriço, com a mínim sigues artista en lo teu. Fes-te practicar una lobotomia per tal que la culpabilitat no et delati, com aquesta tarda:
Rastre de codi
Rastre de teixell
Rastre de portada i peu d'impremta
El volum pertany a una biblioteca universitària. Ha estat interceptat dins d’una biblioteca municipal. Una pèrdua de temps, perquè l’escarment no serà suficient i és possible que tampoc sigui l’apropiat; i perquè havia de redactar una bibliografia –que és el que hauria de ser el gruix de la meva feina– que ha quedat per dilluns i per ara.
Encara hi trobo més sentit que anar-me’n a tombar per les sales a demanar silenci. M’estic dels passejos perquè “toca” que me n’estigui. És el que abans en part fèiem els bidells (servidora també va ser escolà), i dic “en part” perquè “abans” encara hi havia lectors que s’exigien silenci els uns als altres. Un mecanisme molt més ràpid i econòmic, d’efectes immediats i perdurables.
La meva meitat expeditiva em diu d’anar a redactar les bibliografies camuflada de lector a la sala. La meva meitat pràctica em diu que si a cada pas zebra hi he d’afegir un semàfor i un urbano em quedo sense fons no ja per comprar llibres o per contractar bibliotecaris, sinó per fer més biblioteques amb les corresponents sales d’estudi a porta tancada –que n’hi ha.
La meva meitat rasa pensa que si algú necessita tracte de marquès, que pagui quota a l’Ateneu barcelonès. Però tinc altres meitats. Segurament a totes els falta ajustar-hi el punt de consideració.
Avui una d’elles ha acompanyat a la prestatgeria un padrí que volia saber si Van Gogh es va tallar l’orella dreta o l’esquerra. El padrí, malgrat els meus gestos explícits, no ha deixat de xerrar en tot el trajecte. Què hi farem.
- Hola bon dia! M’agradaria saber si teniu un llibre en estoc!
- Hola. Digueu-me’n el títol.
- Es diu La pell freda, d’un Sánchez Pisón, un escriptor català, o una cosa així.
- Sánchez Piñol.
- Això!
- En tenim dos exemplars. Estan disponibles.
- Ai, vale, perfecte! Passaré aquesta tarda. Obriu, oi? De dos quarts de quatre a…
- A quarts de nou.
- A les vuit i mitja. Molt bé! Ja passaré.
Cal dir que la gent també ve a “fer-se sòcia”. No sé si és slang barceloní o obeeix a alguna propaganda de la Xarxa de biblioteques que tinc descontrolada. Per descomptat, benvinguts tots els socis i lectors de Sánchez Pisón.
Apunto un article de Wired que repassa el mestre Fernand0 –i ell ho ha vist a Microsiervos (i m’agrada que els graus de separació siguin graus d’amplificació):
Now, most veteran moderators will tell you that automated systems and crowdsourcing go only so far. Most told me that if you’ve got a high-volume site with political content—like Whitehouse.gov—you’ll also need to moderate postings by hand, hiring staff to look over each comment and delete the truly crazy hate-speech ones. The Huffington Post employs up to 25 people at a time to comb through its 35,000 comments a day.
If the White House were to use humans to filter posts, it could get into some dicey political situations. If it were to outright ban them, it could draw First Amendment lawsuits. So the genius of modern troll-taming techniques—leaving trollery intact, but mitigating its impact—neatly fits the bill. Moderation software could grow even more sophisticated at the task, perhaps incorporating collaborative filtering tools that recommend the best posts based on your likes and dislikes. Mr. President, bring on the trolls. The commentosphere is ready for them.
Una cosa és l’spam i una altra els trolls autèntics, si no els lamers que no saben el que es fan. Per l’escaire, i al capdavall, el que tenim als blogs del país és la mateixa sarna que pateixen els diaris: mandra a la dissensió, sobretot la raonada. Tendència a etiquetar de troll al primer que no pensi com tu, o que per la raó que sigui provi de fer-te d’advocat del diable.
Els motius d’aquesta mandra no són tan obvis: a vegades l’interpel·lat que obvia un comentari només té un mal dia, o té poca corda, o no porta el sentit de l’humor afinat o simplement no té ni temps per examinar els propis raonaments, i l’emprenyada no deriva exactament de cap orgull exacerbat o del menyspreu. Però si reincideix gaire, fa forat: no només tots tenim la pell fina i no estem fets de pedra, sinó que la reputació, aquesta cosa rara que es cuina amb prejudicis aliens, ens precedeix.
Per aquells a qui el nom us pesi, m’acabo d’assabentar via comentaris d’un nou servei a la xarxa: Anonimat.org
Si no se’ls escapa de les mans, podria ser una bona idea. Espero que la meva publicitat no els condicioni perquè el meu nom també pesa, ja. El pes de la tinta amb què l’escric. Carregada.
Mentre no n’aprenguem, una opció és poder renéixer en cada comentari. Sense crida a l’autoritat. Només la precedència. I l’argument. I la capacitat de fer-se entendre. Davant dels anònims, em trec el barret. Per part meva seran tractats amb la mateixa duresa que els coneguts, amb l’avantatge que no sabré si em van apunyalar per l’esquena en una vida anterior: he tingut la precaució de no esperar mai la vida futura per passar comptes.
I que la literatura sigui anònima ja i el Monzó i el Pàmies no ens hagin d’explicar mals d’estómac. Llegir constantment que el país pot ser així de cutre no pot ser bo. Escriptors, reclameu sous de funcionari de correus, pintes de funcionari de correus, reputació de funcionari de correus i invisibilitat de funcionari de correus, o morireu d’angúnia.
Como una ola, els dracs de santjordi passaran como una ola i tancaré els ulls i deixaré de respirar, fins que pugui tornar a la sufície. Però hi ha dos fenòmenus que apunto a la llibreta de meravelles:
Y de paso a Bubok: un modelo de negocio a parsecs de los de por aquí, una tienda en la que los pdfs de JJ están cedidos con licencia GNU y aquí nadie pierde dinero, porque ya lo gana como debe. Esto es una licencia bien redactada:
Licencia
Copyright (c) 2001, 2008 Juan Julián Merelo Guervós (…). Se otorga permiso para copiar, distribuir y/o modificar este documento bajo los términos de la Licencia de Documentación Libre de GNU, Versión 1.2 o cualquier otra versión posterior publicada por la Free Software Foundation; sin Secciones Invariantes ni Textos de Cubierta Delantera ni Textos de Cubierta Trasera, siendo las Secciones Invariantes el título y texto de portada y contraportada. Una copia de la licencia se halla en http://gugs.sindominio.net/licencias/gfdl1.2es.html
En l’escalfament local de santjordi rebo inputs diversos de ràdio i blogs del que en mateix Xavier Rull ja anunciava desembre passat a l’infoZèfir. El seu a Cossetània (que encara no es ven a edi.cat: per què? per què?) serà un dels hits d’enguany. Al capdavall és un pencaire de vida redona, però aquesta proximitat que et pot fer sentir a casa quan te’n sents lluny és tan falsa com la d’un to de pell. La qüestió m’interessa i més propaganda no en puc fer: ja n’hi està plovent de moltes bandes. El llibre no el buscaré aviat si no es pot aconseguir en format digital. Constrenyiments i prioritats. De constrenyiments no cal dir-ne res. De prioritats, si en tinc una, ara, és Augie March. A cadascú el que pot abastar a cada estona.
M’arriba una invitació al correu gmail, que és el que es dóna als desconeguts que no tenen el teu telèfon de casa. Potser també us interessa. Jo, si tinc el matí lliure, encara hi aniré a treure el nas, veiam si arribo “calenta” a la biblioteca. Perquè encara no he narrativitzat els dos euros gastats a edi.cat:
Barcelona Digital Centre Tecnològic amb el suport de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, ACC1Ó CIDEM|COPCA i 22@Barcelona tenen el plaer de convidar-te al debat:
Fa alguns anys que existeixen els e-books, que es treballa en les adaptacions de continguts i en les millores en els dispositius, tot plegat per emular la lectura de documents com si es tractés de llibres tradicionals en paper.
També hem vist aparèixer la tinta electrònica amb l’anomenat “efecte paper” i el creixement d’un nou sector de continguts digitals. Tot i que encara no ha suposat un boom la venda i consum d’aquestes tecnologies, es preveu que seran similars a la dels sectors com els videojocs o la música.
A Catalunya ja disposem dels primers e-books en català i a nivell internacional s’està arribant a grans acords de distribució.
En aquest debat celebrarem per avançat un dia de Sant Jordi molt interessant.
T’esperem el pròxim dia 22 d’abril!
Dia:22 d’abril de 2009 Hora:09:00 – 12:00h Lloc:Auditori del CaixaForum – Centre Social i Cultural de l’Obra Social
‘la Caixa’ (Av. Marqués de Comillas, 6-8. Metro Pl. Espanya) Ja pots realitzar la teva INSCRIPCIÓ al debat.
Programa de l’acte:
09:00 – 09:30h
RECEPCIÓ D’ASSISTENTS I CAFÈ DE BENVINGUDA
09:30 – 09:40h
MODERACIÓSr. Carles Fradera, Director General de Barcelona Digital Centre Tecnològic. http://www.bdigital.org
09:40 – 09:55h
Sr. Marià Marín i Torné, Director de l’Àrea del Llibre i de les Arts Visuals de l’Institut Català de les Indústries Culturals http://www.gencat.cat/cultura/icic/llibre
La generalització de les tecnologies de la informació i la comunicació ha alterat ja alguns sectors culturals. Ara sembla el torn del llibre. De fet, és el tema estrella de les trobades professionals, perquè se n’intueix un canvi global: d’hàbits i de consums, però també de l’estructura sobre la qual se sustenta l’economia del llibre, les relacions de la cadena de valor, el futur de les llibreries, la gestió de la propietat intel·lectual, les formes de treballar… Tot plegat empeny l’Administració a actuar: ha d’afavorir l’adaptació de la indústria del llibre a aquesta realitat i ha de garantir l’accés dels ciutadans als continguts culturals.
09:55 – 10:10h
Sr. Magí Almirall, Director de Tecnologia Educativa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) http://www.uoc.edu Aquest any la UOC i Orange han creat una aliança tecnològica mitjançant la qual es desenvoluparan continguts per a dispositius de lectura de “tinta electrònica”. L’objectiu final és que els lectors electrònics acabin essent una extensió del Campus Virtual i que totes dues plataformes estiguin sincronitzades per servir de suport als alumnes durant la seva formació universitària. Aquesta experiència pilot iniciada al 2008 entre alumnat real és un primer pas per a la substitució dels llibres tradicionals o un complement? Quins són els primers resultats?
10:10 – 10:25h
Sr. Toni Cantó, Director d’Edi.cat- Xarxa d’editors Independents
http://www.edi.cat L’Edi.cat és una xarxa d’editors independents catalans fundada per Angle editorial, Bromera edicions i Cossetània edicions que han creat una aliança per la promoció conjunta dels seus catàlegs, impulsar nous projectes i promoure la innovació en el món editorial. Aquesta iniciativa impulsa també un ambiciós projecte de llibres digitals en català amb la venda electrònica de llibres digitals i lectors digitals.
El Grupo Planeta, líder en el sector editorial a Espanya, Portugal, França i Llatinoamèrica, compta amb més de 70 empreses editorials a tot el món. Editorial Planeta centra la seva activitat en aconseguir la màxima difusió del llibre com a vehicle cultural. Quina és la seva opinió sobre aquest nou entorn?
10:40 – 10:55h
Sr. Juan González de la Cámara, Fundador i director general deGrammata http://www.grammata.es Aquesta empresa granadina comercialitza des del 2007 el Papyre, un nou suport per llegir continguts digitals i que aspira a competir amb les grans companyies del sector. Segons el seu fundador, aquest nou repte i la inversió feta en R+D donarà els seus fruïts en un futur immediat. Tindrem ocasió de conèixer què n’opina al respecte i quins seran els propers passos d’aquesta tecnologia.
10:55 – 11:10h
Sr. Lluís Collado, Director a Espanya i Portugal deGoogle Books http://www.google.es
Després de tres anys de l’inici del seu projecte de digitalització de llibres a Estats Units ja s’ha arribat a un acord per col·laborar conjuntament amb els sector d’autors i editors i posar en línia més de 7 milions de llibres. Això és només el començament d’un nou mercat per explotar i que pot revolucionar l’accés a informació i continguts que fins ara eren molt difícil d’obtenir. Amb Lluís Collado podrem debatre sobre aquest interessant projecte.
11:10 – 12:00h
Preguntes del públic i cloenda
Inscripcions:
L’assistència és gratuïta. Aforament limitat a 300 persones. Les reserves es realitzaran per rigorós ordre d’inscripció; emplenant el FORMULARI
Les seves dades de contacte formen part de la base de dades de la Barcelona Digital amb la finalitat d’informar-lo de les activitats del Centre o d’altres que puguin ser del seu interès. Així mateix, les seves dades podran ser cedides a les entitats patrones, promotores i/o patrocinadores de l’esdeveniment al qual s’hagi inscrit. De conformitat amb allò disposat a la LO15/1999, conserva en tot moment la possibilitat d’exercir els drets d’accés, rectificació i anul·lació de dades que podrà portar a terme mitjançant: Barcelona Digital info@bdigital.org Telèfon 902 20 66 20. Si no vol rebre informació dels actes organitzats per Barcelona Digital, enviï’ns un correu electrònic a l’adreça baixes@bdigital.org amb l’assumpte “sol·licitud de baixa”.
Comentari(1) a Encomana el català, malparit. Perquè avui se suposa que és festa, just to discuss the Holy Books with the learned men.
"Pixel725 070129". En: Chris Dlugosz. Pixelcomic
Testimoni de descàrrec: el senyor Chris Dlugosz és un dibuixant amb pàgina pròpia; la conya l’he trobada buscant un acudit sexual amb pingüins, que m’ha portat a uns arxius de Language Log (febrer de 2007) [baidegüei, l'acudit amb pingüí hi és].
Per exemple, podria haver dit que l’A. és un burro, segur que pensa ho és, però no ho ha dit perquè la conducta de l’A. que ens afecta no és deguda, almenys directament, a la seva burrície sinó a la seva intenció de putejar-nos, i per això escau dir d’ell que és un malparit (o un fill de puta, o altres possibilitats que recomano que apunteu en una llibreta per anar practicant), i en canvi seria desviar-nos de la qüestió dir que l’A. és un burro o un imbècil o una mala bèstia que no li arriba la sang al cervell (aneu apuntant aquests també). Si no disposéssim d’un insult aparentment tan general i indeterminat com malparit (o… bé, completeu vosaltres mateixos el parèntesi), la conversa s’hauria allargat molt abans de passar a ocupar-nos del que realment ens interessava.
Saltant per sobre d’un dubte patriòtic minúscul de veritat –una coma que discutiré amb temps i una canya– em trec el barret i li faig la deferència d’utilitzar una tercera persona del singular que no em convenç, perquè al meu país d’interior és la segona del plural: disfruti-ho.
Si parlem de l’essència dels insults, veiam, admeto que no me’n puc estar. Què hi farem. És que sembla mentida que vostè, amb el cap preclar que gasta –sobretot no ho llegeixi ni com a sabó ni com a sarcasme o ironia, que patinem– insisteixi en alguns conceptes que trobo equivocats. Han de ser divergències idiolèctiques i prou. Tal vegada poc banals: per menys substància hi ha estossinades. Per no deixar de ser òbvia, suposo que espera un escrit amable, precís i que procuri més vida a la seva entrada. Som-hi.
Per endavant i per si de cas, l’insult burro em sembla excel·lent. Dubto que els ases catalans ungulats i de pèl espinós s’hi manifestin en contra. Servidora utilitza llosco i seria incorrectíssim, valgui’m la fusta. Més sexe dels àngels:
Com a insult de referència malfollat em sembla bastant més adient que malparit. L’hipotètic malcardat no el veig tan clar: cardar –suposo que per algun trauma infantil irrellevant que em podria resoldre el JoanSalomó Coromines online que encara no existeix– per mi implica “pentinament”, i un malcardat, en aquest país estàndard, és qui a vegades no es pentina, com jo: un respecte per les cabelleres i no confonguem. Ben ras: qui malfolla actualment, com a mínim en aquest país, em sembla responsable del seu malfollar; no cal dir que una palla a temps és la millor medicina per gran part de desequilibris hormonals. A qui el malpariren –tant si és un estricte fill de puta com si no– no hi podia fer gaire res. No tots els traumes d’infància de generacions senceres es resolen amb més bufetades, vet aquí l’inici d’un dubte no tan minúscul.
Un fill de puta metafòric, en el sentit de qui viu a esquena d’una puta, sí que em semblaria un bon recurs ofenós. Però passa que l’activitat putesca encara està adreçada als malfollats –recordem-ho: primers i últims responsables del seu malfollar– i s’ha embullat en nus gordià d’abast internacional, per assenyalar només l’anècdota [segona accepció]. Ho resoldria amb un senzill desgraciat que potser no sembla tan genuí però com a concepte sí que és delicat i net. Acusi’m d’ursulina i d’aguantar-me-la amb paper de fumar, si vol. Marmanyera distreta és una altra possibilitat.
Això sí: malparit apareix al GDLC, que és l’únic diccionari de paper que m’ha vagat de consultar. De malfollat, que hauria d’arrenglerar-se entre malfixar-se i malforjat –que tot just significa vestir malament– ni rastre. No m’he preocupat de buscar si algú la va proposar com a “nova” paraula de diccionari en l’últim concurset. Lo que no té nom em perd, en castellà prou, també, però actualment tampoc dono l’abast. Quan ens posem el vestit de persona gran l’atreviment sempre s’escombra sota el calendari.
(1) El títol alternatiu era Enciamada/ensaïmada: te la voy a meter doblada però m’ha semblat molt groller i impropi perquè és (dia) festiu, vès, i l’involuntari cop de fona, aquest divertiment afectuós, potser hauria derivat en traumatisme cranial amb pèrdua de massa encefàlica
Nota final: M’he deixat capulla, que és ben bonic tot i que d’importació recent. I és el que acabaré semblant, malgrat tots els escrúpols.
Encara el tinc a mitges. La mico de la Morenita me’l va agafar i n’ha fet una lectura en diagonal, d’aquelles absolutament desendreçades, de catalogador. Llegeixo el mateix exemplar que ella, una que em sembla traducció molt llegible en paper d’Alfonso Reyes (1917), a manca del text original. Per unes vacances amb e-llibre queda decidir si la traducció és o no excel·lent, contrastant-la amb la versió electrònica del Project Gutenberg: Chesterton. Orthodoxy. Release date: 1994-05-01.
Però ja en puc dir dues coses sense por d’equivocar-me gaire:
Chesterton s’aferra als seus quasiparadisos coneguts (no en diria artificials, vès quina mania) com qui s’aferra a qualsevol clau roent perquè no vol considerar el suïcidi civil, ni material, com a opció; tot i que tenia la sensació que li pintaven bastos. Tampoc el podria considerar seguint aferrat als seus valors. Contradictio mea.
Aquests quasiparadisos són: els contes de fades (que ell considera sensatíssims: ja els podem revisar una mica, si penso en la Blancaneu i alguns altres) i el cristianisme, els valors del qual considera indiscutibles, tot i que ell va escriure-hi en contra quan era jove.
Es tracta del “més val boig conegut” de tota la vida. No li feia mandra rebatre qualsevol provocació amb un nou llibre, però no va gosar admetre, tenint en compte que va viure ja la decadència de l’Imperi britànic, que els valors cristians havien raptat la bondat, veritat i bellesa, que són universals previs i presents actualment en totes les cultures. Només cal llegir una mica els grecs clàssics per a entendre-ho.
Desmuntar el tinglado, el deus ex machina que per descomptat no comença amb Chesterton, actualment em supera. Molts gnòstics rellisquen també per aquestes pendents. Les meves tries personals ja m’exclouen d’abordar-ho des de la investigació científica, però potser sí que es pot fer quelcom il·lustratiu en el camp de la filosofia. Hauré de tornar a llegir els gnòstics de costat amb Daniel C. Dennett, però no de costat amb Dawkins, que em sembla un soberg que no calcula la repercussió dels seus actes: la parida dels autobusos londinencs, el “deixa de preocupar-te i disfruta de la vida”, advoca sense voler-ho per una amoralitat que era precisament el que Chesterton, i servidora, rebutjaríem, segurament per un motiu semblant: cal viure tranquils per poder treballar en ordre i en pau.
“Why Darwin’s idea is so dangerous: Daniel Dennett” en Jonathan Miller. The Atheism tapes. BBC, 2005
Daniel Dennett: Yes we have a soul, but it’s mechanical. But it’s still a soul. It still does the work that the soul was supposed to do. It is the seed of reason, it is the seed of moral responsability. It’s why we are appropriate objects of punishment when we do evil things, why we deserve praise when we do good things. It’s just not a mysterious lump of wonder stuff.
“Mysterious lump” no exclou el “mystery”, que n’hi ha molt, perquè la meravella és que malgrat l’evidència de la no existència d’éssers superiors i ordenadors, no ens ho acabem. A partir d’aquí, qui m’acusi de materialista pot tirar la primera pedra electrònica, o condemnar-me a l’ostracisme, una pràctica molt clàssica, també, però que en temps cristians es va pervertir en “ignorar” tot allò que no agradava o no encaixava.
Treballeu molt i no feu penitències estèrils, que us diria la meva assistent. Avui la repeteixo una mica, ara que és uns dies fora; però el propòsit d’esmena hi és
Since I'm getting into early Latin poetry, I have in mind to read a bunch of Ennius. I plan to post a few fragments, with a translation, and write up short comments on aspects that intrigue me. I follow the organization and numbering of the Skutsch commentary.Ennius was born in Rudiae in 239 BC. He was Messapian by birth and perhaps partly Oscan; his si […]
Well, my classes start tomorrow, and the year is shaping up to be a fascinating, but rather intense one. I'm taking two Greek classes; in one we're reading Lyric Poetry and the other is Book 24 of the Iliad. Also on the menu is a Latin class in which we're doing Seneca's play Thyestes as well as an independent study in Sanskrit. I'm […]
Horowitz is probably my favorite classical pianist; his interpretations are at one time fiery and have sort of a nervous energy about them, and at another soft and whimsical. This, however, is not what makes him a badass.In 1988 Horowitz was nominated for (and won) a Grammy award for his recording of Mozart's Piano Concerto No. 23. However, he skipped o […]
In the standard numbering of Mesomedes' poems, the first two are joined. I think it's quite a beautiful poem.ἄιεδε Μοῦσα μοι φίλη,μολπῆς δ' ἐμῆς κατάρχου,αὒρη δὲ σῶν ἀπ' ἀλσέων,ἐμάς φρένας δονείτω.Καλλιόπεια σοφά,Μουσῶν προκαθαγέτι τερπῶν,καὶ σοφὲ μυστοδότα,Λατοῦς γόνε, Δήλιε Παιάν,εὐμενεῖς πάρεστέ μοι.Sing to me, beloved muse,start up my […]
