Una bandera amb un peix vermell, cedres, pollancres i magnoliers a la primavera, la formació al pati de cada dilluns, el dinar de cada laborable al bar a rebentar, la pista d’atletisme, extensions de telèfon, l’aigua i la màquina de cafès, moltes armilles reflectants d’equips diferents, marcials salutacions a l’alta jerarquia dels Space Marine Librarian trainees, tantes batalletes per explicar en endavant a la compagnia. Just the beginning.

Rastre de codi

Rastre de teixell

Rastre de portada i peu d'impremta

El volum pertany a una biblioteca universitària. Ha estat interceptat dins d’una biblioteca municipal. Una pèrdua de temps, perquè l’escarment no serà suficient i és possible que tampoc sigui l’apropiat; i perquè havia de redactar una bibliografia –que és el que hauria de ser el gruix de la meva feina– que ha quedat per dilluns i per ara.

Encara hi trobo més sentit que anar-me’n a tombar per les sales a demanar silenci. M’estic dels passejos perquè “toca” que me n’estigui. És el que abans en part fèiem els bidells (servidora també va ser escolà), i dic “en part” perquè “abans” encara hi havia lectors que s’exigien silenci els uns als altres. Un mecanisme molt més ràpid i econòmic, d’efectes immediats i perdurables.

La meva meitat expeditiva em diu d’anar a redactar les bibliografies camuflada de lector a la sala. La meva meitat pràctica em diu que si a cada pas zebra hi he d’afegir un semàfor i un urbano em quedo sense fons no ja per comprar llibres o per contractar bibliotecaris, sinó per fer més biblioteques amb les corresponents sales d’estudi a porta tancada –que n’hi ha.

La meva meitat rasa pensa que si algú necessita tracte de marquès, que pagui quota a l’Ateneu barcelonès. Però tinc altres meitats. Segurament a totes els falta ajustar-hi el punt de consideració.

Avui una d’elles ha acompanyat a la prestatgeria un padrí que volia saber si Van Gogh es va tallar l’orella dreta o l’esquerra. El padrí, malgrat els meus gestos explícits, no ha deixat de xerrar en tot el trajecte. Què hi farem.

Cal dir que la gent també ve a “fer-se sòcia”. No sé si és slang barceloní o obeeix a alguna propaganda de la Xarxa de biblioteques que tinc descontrolada. Per descomptat, benvinguts tots els socis i lectors de Sánchez Pisón.

Apunto un article de Wired que repassa el mestre Fernand0 –i ell ho ha vist a Microsiervos (i m’agrada que els graus de separació siguin graus d’amplificació):

“Clive Thompson on the Taming of Comment Trolls”. Wired, 2009, 23 de març

Now, most veteran moderators will tell you that automated systems and crowdsourcing go only so far. Most told me that if you’ve got a high-volume site with political content—like Whitehouse.gov—you’ll also need to moderate postings by hand, hiring staff to look over each comment and delete the truly crazy hate-speech ones. The Huffington Post employs up to 25 people at a time to comb through its 35,000 comments a day.

If the White House were to use humans to filter posts, it could get into some dicey political situations. If it were to outright ban them, it could draw First Amendment lawsuits. So the genius of modern troll-taming techniques—leaving trollery intact, but mitigating its impact—neatly fits the bill. Moderation software could grow even more sophisticated at the task, perhaps incorporating collaborative filtering tools that recommend the best posts based on your likes and dislikes. Mr. President, bring on the trolls. The commentosphere is ready for them.

Una cosa és l’spam i una altra els trolls autèntics, si no els lamers que no saben el que es fan. Per l’escaire, i al capdavall, el que tenim als blogs del país és la mateixa sarna que pateixen els diaris: mandra a la dissensió, sobretot la raonada. Tendència a etiquetar de troll al primer que no pensi com tu, o que per la raó que sigui provi de fer-te d’advocat del diable.

Els motius d’aquesta mandra no són tan obvis: a vegades l’interpel·lat que obvia un comentari només té un mal dia, o té poca corda, o no porta el sentit de l’humor afinat o simplement no té ni temps per examinar els propis raonaments, i l’emprenyada no deriva exactament de cap orgull exacerbat o del menyspreu. Però si reincideix gaire, fa forat: no només tots tenim la pell fina i no estem fets de pedra, sinó que la reputació, aquesta cosa rara que es cuina amb prejudicis aliens, ens precedeix.

Per aquells a qui el nom us pesi, m’acabo d’assabentar via comentaris d’un nou servei a la xarxa: Anonimat.org

Si no se’ls escapa de les mans, podria ser una bona idea. Espero que la meva publicitat no els condicioni perquè el meu nom també pesa, ja. El pes de la tinta amb què l’escric. Carregada.

Mentre no n’aprenguem, una opció és poder renéixer en cada comentari. Sense crida a l’autoritat. Només la precedència. I l’argument. I la capacitat de fer-se entendre. Davant dels anònims, em trec el barret. Per part meva seran tractats amb la mateixa duresa que els coneguts, amb l’avantatge que no sabré si em van apunyalar per l’esquena en una vida anterior: he tingut la precaució de no esperar mai la vida futura per passar comptes.

I que la literatura sigui anònima ja i el Monzó i el Pàmies no ens hagin d’explicar mals d’estómac. Llegir constantment que el país pot ser així de cutre no pot ser bo. Escriptors, reclameu sous de funcionari de correus, pintes de funcionari de correus, reputació de funcionari de correus i invisibilitat de funcionari de correus, o morireu d’angúnia.

• Enhorabuena, JJ.

Y de paso a Bubok: un modelo de negocio a parsecs de los de por aquí, una tienda en la que los pdfs de JJ están cedidos con licencia GNU y aquí nadie pierde dinero, porque ya lo gana como debe. Esto es una licencia bien redactada:

Licencia
Copyright (c) 2001, 2008 Juan Julián Merelo Guervós (…). Se otorga permiso para copiar, distribuir y/o modificar este documento bajo los términos de la Licencia de Documentación Libre de GNU, Versión 1.2 o cualquier otra versión posterior publicada por la Free Software Foundation; sin Secciones Invariantes ni Textos de Cubierta Delantera ni Textos de Cubierta Trasera, siendo las Secciones Invariantes el título y texto de portada y contraportada. Una copia de la licencia se halla en http://gugs.sindominio.net/licencias/gfdl1.2es.html

• En l’escalfament local de santjordi rebo inputs diversos de ràdio i blogs del que en mateix Xavier Rull ja anunciava desembre passat a l’infoZèfir. El seu a Cossetània (que encara no es ven a edi.cat: per què? per què?) serà un dels hits d’enguany. Al capdavall és un pencaire de vida redona, però aquesta proximitat que et pot fer sentir a casa quan te’n sents lluny és tan falsa com la d’un to de pell. La qüestió m’interessa i més propaganda no en puc fer: ja n’hi està plovent de moltes bandes. El llibre no el buscaré aviat si no es pot aconseguir en format digital. Constrenyiments i prioritats. De constrenyiments no cal dir-ne res. De prioritats, si en tinc una, ara, és Augie March. A cadascú el que pot abastar a cada estona.