El diapasó

Diapasó

Tria la seva freqüència.

(…)

30. Els càstigs del Senyor han estat severs, però no m’ha abandonat a la mort. (Sl 117, 18). La citació s’entén així: l’home moltes vegades és inconstant i indisciplinat, i és poruc només quan sent el cos amarat de dolors. D’aquí es comprèn com el diable enganyà el primer home quan l’inflà de vanitat fins a fer-li desitjar el que no devia. Com a conseqüència, l’home conegué la tristesa i el dolor. L’home té por de l’esforç, és oblidós per vanitat i manté una absurda confiança a saltar-se les lleis. Però la por a Déu ultrapassa tot l’anterior, perquè l’home no deixa de tremolar per la temença des que es troba en presència de Déu i sap perfectament que la resta no compta en absolut. Certament la por a Déu li corre per totes les venes, i a la fi l’home decideix d’abraçar l’amor, quan comença a estimar Déu i a pensar què pot fer per apaivagar-lo, a fi que oblidi la injustícia humana. Però, quan l’home cerca l’amor diví, Déu no deixa de castigar-lo amb contínues fatigues, per tal que aquell digui ple de confiança: «Castigant-me amb el seu flagell, m’ha castigat a mi, que sóc un pecador, aquell qui és el Senyor de totes les coses. Tanmateix, en aquest terrible càstig no m’ha lliurat a les penes infernals. Com que l’estimo, l’he pregat, li he confessat els meus pecats. Practico la paciència i la prudència a conèixer el recte judici que ha fet de les meves culpes. I m’apresso, llavors, a volar al seu costat amb dues ales, la de la ciència del bé i la de la ciència del mal: amb l’ala dreta em sostindré l’esquerra fins a avançar en el camí de la rectitud i la justícia.»

(…)

Hildegarda de Bingen. “Segona visió”. Llibre de les obres divines. Traducció d’Isabel Segarra i Añón. Proa, 1997 (Clàssics del cristianisme; 65)

En part dedicat a les dues colles de quillacos a qui els Mossos estan identificant ara mateix, i més en concret al pringat que els vacil·lava més, a qui s’enduen.