I quan arribo a casa...

“El joc del divendres”, ara que estem amb anobiis i diversos: Literature map. L’acabo d’entrar com a Gnooks a la categoria Passatemps del menú. Ja hi tornaré més endavant.

Aquesta nit he pujat a Flickr algunes fotos d’una edició 2005 de La noieta daurada i altres contes, de Mercè Rodoreda, il·lustrada per Aurora Altisent. En obrir l’aplicació trobo a les estadístiques de benvinguda que avui-ahir algun visitant s’ha estat fixant en els meus peus. Suposo que algun sabater o fotògraf de peus. Són fotos no etiquetades.

M’agraden les sabates caminadores; em pot venir ben bé de part de Narcís, de Lola Anglada. Si no recordo malament a en Narcís, gairebé encara de bolquers, el portaven a l’arbre de les sabates caminadores, que eren de diversos colors. N’hi havia unes de daurades: eren les que teletransportaven, o les que feien caminar per l’aire? Demà o dilluns potser ho rescato a la biblioteca de Ca n’Altimira.

Si avui, per pura casualitat, m’he endut aquesta Rodoreda a berenar, ha estat perquè l’he trobada al prestatge on col·locava llibres més mundans de la secció infantil. En realitat llibres per nois de fins a 12 anys; nois molt grans, se m’acut. En fullejar l’exemplar em crida una referència als cabells de fil de capoll. És que sóc cocoonera i m’hi embolico, també.

El sol jugava a treure lluïssors dels gots, dels plats: a fer més daurada la noieta que pensava en el bosc.
Que bonic era viure-hi sempre!…
Recordava que una vegada el pare, que estava d’allò més enfeinassat i anava escabellat, la hi havia duta. L’havia enfilada a una alzina que aixoplugava un niu d’ocells.
No moure-se’n…
De bon grat s’hauria quedat allí nit i dia: prop dels ocells xicarrons, sota el cel tan alt.
Una tarda que tenia tota la feina enllestida, se n’hi va anar sola.
Va pujar la muntanya clapada de verd. També hi havia argelagues florides. Veié els núvols allà baix fets d’or i cendra. I una llenca de mar.
Es va asseure sota d’un pi i passà un ocell negre.
«Va vestit de nit», pensà.
Les ales de l’ocell dugueren el vent.
El sol que davallava feia màgic el bosc.
–Noieta –digué el vent–, qui t’ha posat el sol a les trenes?
De dins d’un bolet va eixir el senyor Cuc. Va fer grans reverències a la noieta daurada, que rigué de cor en veure’l tan atrafegat en polideses.
–Tot el dia fas això? –preguntà ella.
El senyor Cuc contestà:
–Només quan de la plana puja qui val.
–T’has agradat de mi?
–Dels teus cabells que semblen seda.
–Són de cabell –aclarí ella.
–Jo em creia que eren de capoll.

Els contes semblen una primera estesa del recull Viatges i flors, que en canvi a les biblioteques de les Xarxes (la de Barcelona i la de les municipals de la província) hom considera narrativa per a adults. Vaja, cal marcar ratlles o si comencem a dubtar on col·loquem què no acabaríem mai. L’ordre alfabètic també és arbitrari, al capdavall.

De Viatges i flors recordo que el “Viatge al poble dels penjats” i “al poble de les dues roses” no són contes que avui en dia gaire adults explicarien seriosament al nen en edat de llegir Narcís tot sol, com feia jo aviat farà 30 anys; en canvi servidora sí que els hauria llegit seriosament a vuit, nou o deu anys, que és una edat on ja hi ha sang i morts a Vint mil llegües de viatge submarí (traducció de Jaume Creus, 1979), El dia dels trífids, En Bolavà detectiu o La fortuna d’en Pere Virolet. Lamentablement, o no, aquests són els meus referents de literatura juvenil; que vaig rellegir molt, cosa que no va passar amb la Puck, Els Hollister i Las mellizas, que, ai, han estat les tries absolutes d’aquesta setmana per part de nens i nenes a la biblioteca on he treballat, fins i tot per sobre del Geronimo Stilton. Un bany de realitat com un altre, el del taulell de préstec. Un altre dia us parlo de les tries absolutes de ficció d’adults: Jaume Subirana, desenganya’t.

Això sí, si vull feina de qualitat –i en vull, i la faig– no me l’acabo. Però implica exercir de crític i censor, i de moment hi ha llibertat de càtedra bibliotecària. Que ens duri. Molta prudència.

Per a qui interessi, sapigueu que, almenys a la línia del Vallès, els últims trens del vespre de la Renfe són coneguts com “els dels homes de Harrelson” per motius evidents. Sembla que els surten més barats els homes de Harrelson que la factura de la llum, cosa que no estranya si us fixeu en la tecnologia punta i ecològica amb la que il·luminen. Baby if I could change the world els faria duplicar els lúmens, però això encara milloraria l’estat anímic del passatge –o el tornaria lector, bon escoltador, i segur que existeix alguna conxorxa exjudeomasònica perquè no passi, que la mà d’obra deprimida i barata és molt necessària.

Big Bill Broonzy. Hey hey.

Versionada i cantada per Eric Clapton al seu Unplugged (1992):