Sobre l’Ortodòxia de Chesterton

G. K. Chesterton. Ortodoxia. Alta Fulla 2002 (2)

Encara el tinc a mitges. La mico de la Morenita me’l va agafar i n’ha fet una lectura en diagonal, d’aquelles absolutament desendreçades, de catalogador. Llegeixo el mateix exemplar que ella, una que em sembla traducció molt llegible en paper d’Alfonso Reyes (1917), a manca del text original. Per unes vacances amb e-llibre queda decidir si la traducció és o no excel·lent, contrastant-la amb la versió electrònica del Project Gutenberg: Chesterton. Orthodoxy. Release date: 1994-05-01.

Però ja en puc dir dues coses sense por d’equivocar-me gaire:

• Chesterton s’aferra als seus quasiparadisos coneguts (no en diria artificials, vès quina mania) com qui s’aferra a qualsevol clau roent perquè no vol considerar el suïcidi civil, ni material, com a opció; tot i que tenia la sensació que li pintaven bastos. Tampoc el podria considerar seguint aferrat als seus valors. Contradictio mea.
• Aquests quasiparadisos són: els contes de fades (que ell considera sensatíssims: ja els podem revisar una mica, si penso en la Blancaneu i alguns altres) i el cristianisme, els valors del qual considera indiscutibles, tot i que ell va escriure-hi en contra quan era jove.

Es tracta del “més val boig conegut” de tota la vida. No li feia mandra rebatre qualsevol provocació amb un nou llibre, però no va gosar admetre, tenint en compte que va viure ja la decadència de l’Imperi britànic, que els valors cristians havien raptat la bondat, veritat i bellesa, que són universals previs i presents actualment en totes les cultures. Només cal llegir una mica els grecs clàssics per a entendre-ho.

Desmuntar el tinglado, el deus ex machina que per descomptat no comença amb Chesterton, actualment em supera. Molts gnòstics rellisquen també per aquestes pendents.  Les meves tries personals ja m’exclouen d’abordar-ho des de la investigació científica, però potser sí que es pot fer quelcom il·lustratiu en el camp de la filosofia. Hauré de tornar a llegir els gnòstics de costat amb Daniel C. Dennett, però no de costat amb Dawkins, que em sembla un soberg que no calcula la repercussió dels seus actes: la parida dels autobusos londinencs, el “deixa de preocupar-te i disfruta de la vida”, advoca sense voler-ho per una amoralitat que era precisament el que Chesterton, i servidora, rebutjaríem, segurament per un motiu semblant: cal viure tranquils per poder treballar en ordre i en pau.

“Why Darwin’s idea is so dangerous: Daniel Dennett” en Jonathan Miller. The Atheism tapes. BBC, 2005

Daniel Dennett: Yes we have a soul, but it’s mechanical. But it’s still a soul. It still does the work that the soul was supposed to do. It is the seed of reason, it is the seed of moral responsability. It’s why we are appropriate objects of punishment when we do evil things, why we deserve praise when we do good things. It’s just not a mysterious lump of wonder stuff.

“Mysterious lump” no exclou el “mystery”, que n’hi ha molt, perquè la meravella és que malgrat l’evidència de la no existència d’éssers superiors i ordenadors, no ens ho acabem. A partir d’aquí, qui m’acusi de materialista pot tirar la primera pedra electrònica, o condemnar-me a l’ostracisme, una pràctica molt clàssica, també, però que en temps cristians es va pervertir en “ignorar” tot allò que no agradava o no encaixava.

Treballeu molt i no feu penitències estèrils, que us diria la meva assistent. Avui la repeteixo una mica, ara que és uns dies fora; però el propòsit d’esmena hi és