Josep Carner. El repensament

<mina.> — Sat, 06 Jun 2009 22:16:13 +0000

Ara mateix he vorejat la casa
on és la meva amor, i me n’allunyo
desemparat; la nit, al meu darrera,
o per condol o per retret sospira,
tan entenent.—Oh casa benaurada
on és aquella que jo tant volia,
daurada sota la pantalla rosa,
destriant als pomells la flor cansada,
o immòbil, fascinada per un llibre!
Oh, bellament m’hauria estat promesa,
no fos l’atzar que, el que teixeix, esbulla.
El pare altiu, la mare delerosa
haurien fet venir per a la festa
les figures il·lustres de la vila,
i sota el gran esclat de les aranyes,
jo hauria dut, amb una reverència,
l’anell religiós a la petita
destra manyaga; i, en sonant, la música
ens hauria fet moure per les sales
en giravolts, descantaments i anelles;
i les donzelles enfarbalanades,
baixant els ulls, amb púdica malícia,
a cada amic o peresós o tímid
haurien senyalat les nostres cares
solemnement plegades i vermelles.
Però l’atzar ha esgarriat les coses.—
Una vegada que érem junts a veure
la nit, cingle suspès de l’estelada,
ella s’entemorí, tota en fretura
d’embolcallar-se en la penombra tèbia,
de veure el pàmpol de son llum benigne
i de sentir l’agulla del rellotge,
mentre que en mi creixia la volença
d’anar per estretalls, córrer pendissos
al so del vent que sota el cim grinyola;
d’alliberar-me l’ànima, copsada
pel Cupidell de les amors tranquil·les
—el que teixeix pacífiques garlandes
amb marialluïses i amb aromes—;
d’estalonar fantasmes impossibles
que mai no es donen del vivent als braços;
n’hi ha que lliuren els seus pits de vori,
al so d’un cap subtil, damunt les ones
o vagament en el celatge suren,
tornant-se núvol que la lluna besa.

A “Ofrena”, dins de Poesia. Text revisat i establert per Jaume Coll. 1992 [orig. 1957]. A la venda, sembla introbable: l’haurem de digitalitzar pel morro.

Avui se m’acut que el primer present d’indicatiu del segon vers és el gran responsable de la meva fixació per aquest poema. I disculpeu el solipsisme però és que me n’acabo de readonar, probablement gràcies a la meva memòria de lluç; i mira que l’he recitat vegades, i també escoltat de diverses veus.
Enric Cassany, t’hauríem d’haver filmat, a classe.

“Fulla de rosa”, de la tieta

<mina.> — Wed, 06 May 2009 20:34:43 +0000

Carrer Anselm Clavé, prop de la cantonada amb Sant Ramon. Cerdanyola, 2009, 6 de maig

Els falciots dallaven l’aire.
Topàrem d’ulls. L’amor vingué.
Ja no ens parlàvem poc ni gaire
a banda i banda d’un roser.

Or de la posta es consumia
de ma mirada el delit
i era la vostra tota pia
com de serenes de la nit.

I jo vaig témer l’escomesa,
per tal encís, d’un pobre esbull:
ja el mot incert de la feblesa,
ja el mot cruel de tan curull,

quan d’una rosa, amb delicat
vol inaudible,
caigué una fulla en pietat,
record suau de l’impossible
i surt lleuger de comiat.

Un respecte a les tietes poetes. Aquesta meva es diu Josefina. En tinc més. I les teves?

El cometa diplomàtic » Josep Carner

Josep Carner. El repensament

“Fulla de rosa”, de la tieta