En Kliman perseveraria i potser cobraria una mica de rellevància literària durant uns quants mesos escrivint el superflu retrat moral que revelava la pretesa perversió d’en Lonoff com l’explicació de tot. Fins i tot potser prendria la Jamie a en Billy, si ella estava prou trasbalsada o desenganyada o avorrida per buscar consol en la nefasta fatxenderia d’ell. I mentrestant, com l’Amy, com en Lonoff, com en Plimpton, com tots els residents al cementiri que havien plantat cara a reptes i treballs, jo també em moriria, però no pas sense asseure’m a l’escriptori vora la finestra, mirant més enllà del camí enfarinat de neu, sota la claror grisa d’un matí de novembre, l’aigua arrissada pel vent als aiguamolls, que ja es començava a glaçar al voltant de la base de les tiges del canyissar esquelètic i sense plomalls, i, des d’aquest recer, amb tots ells a la llunyana Nova York —i abans que la meva memòria evanescent acabés de flaquejar del tot—, escriure l’última escena d’Ell i ella.

[...]

ELLA
No està boig per mi. No ho pot estar. No pot ser. Això són paraules buides. El veig com algú que es delia per tenir una aventura però no ho sabia. Pel fet d’haver bandejat tota experiència durant onze anys, d’haver-se apartat de tot allò que no fos escriure i pensar, d’haver restringit la seva vida a la mínima expressió, no se n’ha adonat. Fins que no ha tornat a ser a la capital no ha descobert que vol tornar a viure i que l’única manera de fer-ho és per mitjà d’aquest impuls irracional i irreflexiu, abandonant-se a un impuls del tot irracional. Dic això a una persona racional i disciplinada fins a un extrem inhumà que ha perdut tot el sentit de la mesura i s’ha fabricat una fantasia de desitjos irracionals. Però justament això és ser viu, ¿no? Això és fabricar-se una vida. Sap que la raó és capaç d’imposar-se en qualsevol moment; però que, si s’imposa, s’esfumen tant la vida com la inestabilitat que és la vida. El destí de tothom: la inestabilitat. L’únic altre motiu versemblant que pot tenir per creure que està boig per mi és que en aquests moments és un escriptor sense llibre. Comenci un altre llibre i fiqui-s’hi i veurà si està boig per la Jamie Logan. Tot i així ara vinc.

ELL
El fet que accedeixi a venir al meu hotel em fa pensar que vostè també està feta un embolic. Rauxes. Ara vostè en té una.

Philip Roth. L’espectre se’n va. Traducció de Xavier Pàmies. La Magrana, 2008 [orig. Exit Ghost, 2007]

No em vull imaginar què pot donar de si aquesta novel·la en un club de lectura. I a mi em va agradar més The Human Stain, veges, per si algú mai m’ho pregunta.

D’espectre total, l’explicació que m’ha fet ballar més:

ELLA
¿Un gran amor? ¿Pot explicar-se, si us plau?

ELL
És una malaltia. És una febre. És una mena d’hipnosi. Només ho sé explicar dient que vull estar sol en una habitació amb vostè. Vull estar embruixat per vostè.

En Zuckerman i jo tenim un caràcter irreconciliable: a mi la febre em puja per cocció de confit, ell ho cova en segons. I com que al laboratori sóc metòdica per sentit pràctic i precaució, no m’ho explico.