A passar comincia tu, que deixo les plantes a la banyera

A Jaume Subirana per haver escrit els diàlegs de Ho sap el ministre? Les meves reverències més sinceres. Com se sol dir: ets el puto amo.

A Salvador Sostres, un estil d’home que es fa imitar.

Morir-se de pena és una cosa molt trista i natural, com cavar-se el clot i perdre’s un enllaç d’aquesta entrada. Endevinar quin temps farà és una possibilitat estadística, però també té trampa reescriure els guions sobre la marxa. La cal·ligrafia és un esforç de titans i per això la meva lletra només me l’entenc jo, sobretot perquè no hi ha res a dir ni a objectar. Perquè una cosa és anar a esmorzar fora i comprovar que fa bon temps i l’altra que et doni la gana disfrutar-ho per imperatiu hormonal. Cal tenir principis i objectius definits.

Per als lloscos: quan us canseu de que els envans de la vostra habitació siguin de paper, mudança up to the next level: una amb els envans de llibres.

Dan Walsh; Jim Davis. Garfield minus Garfield. 2009, 29 d'abril

Alors, malgré lui (malgrat aquest temps escamitològic, s’entén), i mentre haguem d’aguantar una estona més aquests envans de paper, fem cas de l’humorista i tanquem-nos a l’habitació amb una bona pel·lícula que ens ensordeixi, per si el Barça o Lost o l’evolució lògica de la vida sentimental dels veïns, aquests que fan manetes a l’hora de dinar i quan volen deixar-ho diuen que és perquè a ella no li agrada el concepte de brutícia d’ell.

Jo a la meva pel·li, una que van tornar dissabte a la biblioteca on treballava i que immediatament em vaig autoprestar:

Billy Wilder. Ariane [= Love in the afternoon]

Es troba a algunes biblioteques públiques de la província de Barcelona, i si no us ve de gust estirar les cames ni demanar-la per préstec interbibliotecari (1,20 € i 7-10 dies d’espera, segons biblioteca) segur que se’n troba algun torrent de qualitat aproximada, com aquest.

Jo no asseguro que ja me l’hagi mirada i que en aquests moments en recordi tota la trama: ara mateix estic obcecada amb una entrada pendent sobre profecies 2.0 que ja em fregeix, sobretot després de l’experiència passiva de dimecres. I si faig aquest apunt és –moment eco eco de Narcís– perquè la llibreta ja té 5 (5!) subscriptors, comptant-me a mi, en l’únic col·lector de feeds que obro. En la meva circumstància m’ha semblat un input excessiu, tenint en compte que segons les estadístiques del blog sembla ser que hi ha qui també ha accedit a alguna entrada des del servei de mail de l’ajuntament de capital de província catalana on fa més anys que no passejo.

Caro diario, etc. Potser interessa: la Nuri del Grau m’ha demanat que si us plau li comprés el paper El País, que li faria un favor. La contribució del mig veïnatge. Com que sóc incapaç de passar les pàgines del diari de dreta a esquerra, he llegit la literatura futbolística primer –el Guardans me l’he guardat pel final i per la pròxima entrada.

It's vandalism, not art

Del fúmbol us en copio una frase, el destil·lat més pur de la malta d’enguany:

Enfrente, Xavi [1], padre junto a Guardiola [2] de la admirable y productiva ingeniería genética azulgrana, manejó el encuentro con su toque homérico.

José Sámano. “El fútbol brinda por el Barça”. El País [edició paper]. Madrid, 2009, 3 de maig. P. 56 vida & artes [sic]

[1] 1,70, terrassenc, posats a insultar la vostra cultura mitjana
[2] 1,80-1,82, de Santpedor (Barcelona) i metrosexual avant la parôle –com tots els santpedorencs que conec, no només l’Isidre Lluçà

Com que sospiten que Corín Tellado era lesbi, els paios ara volen ser mariques. És a dir, periodistes esportius, que és l’especialitat més sol·licitada a la facultat de Comunicació de la UAB. Si em permeteu una modesta tesi tangent, perquè em vaga que parleu amb propietat: de poesia no se’n pixa, ni ara ni mai. La poesia que mames, te la quedes. En tot cas, si NO saps mamar poesia pixes cantarella. Més transparent, el flux vaginal en un momento dado.

L'equip del moment

Morir-se de cirrosi també és trist i l’humor negre desgasta, tot i l’acudit de psicòleg

la meva nòvia vol pintar blanca la paret. A mi m’agradaria pintar la paret de color blanc, però em fot que ella se surti amb la seva.

No hi incorreu ni se us acudeixi patir gaire, que per això us escric entrades de rellotgeria barata: posada a fer-vos perdre la patientia, “amb el·lipsi y cartón”.

Per si algú dubtava de les meves autèntiques inclinacions, la setmana que ve aniré a fotre’m una llet a la muntanya, que en això no és traïdora: tinc dos dies de festa, un bastó telescòpic i el turmell en plena forma. Tot era saber esperar el dia i l’hora sense posar-se gaire histèric ni matar-se gaire públicament a palles. Que com bé deia l’amo Freud, això afecta a les normalitats cerebral, física i nerviosa.

Nenes de la galàxia, no és moment de fantasies ni lleugereses,

que va dir aquell. Emmudim plegades d’una punyetera vegada.

Llegiu l’article i els comentaris que han motivat la foto.