Apunto un article de Wired que repassa el mestre Fernand0 –i ell ho ha vist a Microsiervos (i m’agrada que els graus de separació siguin graus d’amplificació):

“Clive Thompson on the Taming of Comment Trolls”. Wired, 2009, 23 de març

Now, most veteran moderators will tell you that automated systems and crowdsourcing go only so far. Most told me that if you’ve got a high-volume site with political content—like Whitehouse.gov—you’ll also need to moderate postings by hand, hiring staff to look over each comment and delete the truly crazy hate-speech ones. The Huffington Post employs up to 25 people at a time to comb through its 35,000 comments a day.

If the White House were to use humans to filter posts, it could get into some dicey political situations. If it were to outright ban them, it could draw First Amendment lawsuits. So the genius of modern troll-taming techniques—leaving trollery intact, but mitigating its impact—neatly fits the bill. Moderation software could grow even more sophisticated at the task, perhaps incorporating collaborative filtering tools that recommend the best posts based on your likes and dislikes. Mr. President, bring on the trolls. The commentosphere is ready for them.

Una cosa és l’spam i una altra els trolls autèntics, si no els lamers que no saben el que es fan. Per l’escaire, i al capdavall, el que tenim als blogs del país és la mateixa sarna que pateixen els diaris: mandra a la dissensió, sobretot la raonada. Tendència a etiquetar de troll al primer que no pensi com tu, o que per la raó que sigui provi de fer-te d’advocat del diable.

Els motius d’aquesta mandra no són tan obvis: a vegades l’interpel·lat que obvia un comentari només té un mal dia, o té poca corda, o no porta el sentit de l’humor afinat o simplement no té ni temps per examinar els propis raonaments, i l’emprenyada no deriva exactament de cap orgull exacerbat o del menyspreu. Però si reincideix gaire, fa forat: no només tots tenim la pell fina i no estem fets de pedra, sinó que la reputació, aquesta cosa rara que es cuina amb prejudicis aliens, ens precedeix.

Per aquells a qui el nom us pesi, m’acabo d’assabentar via comentaris d’un nou servei a la xarxa: Anonimat.org

Si no se’ls escapa de les mans, podria ser una bona idea. Espero que la meva publicitat no els condicioni perquè el meu nom també pesa, ja. El pes de la tinta amb què l’escric. Carregada.

Mentre no n’aprenguem, una opció és poder renéixer en cada comentari. Sense crida a l’autoritat. Només la precedència. I l’argument. I la capacitat de fer-se entendre. Davant dels anònims, em trec el barret. Per part meva seran tractats amb la mateixa duresa que els coneguts, amb l’avantatge que no sabré si em van apunyalar per l’esquena en una vida anterior: he tingut la precaució de no esperar mai la vida futura per passar comptes.

I que la literatura sigui anònima ja i el Monzó i el Pàmies no ens hagin d’explicar mals d’estómac. Llegir constantment que el país pot ser així de cutre no pot ser bo. Escriptors, reclameu sous de funcionari de correus, pintes de funcionari de correus, reputació de funcionari de correus i invisibilitat de funcionari de correus, o morireu d’angúnia.